Benvinguda sigui la festa major!

Un dia em deien, farà ja un temps, que cultivar el camp, el amor a la terra, sempre ha estat una tasca àrdua, difícil i constant tot i que molt agraïda. I bé, de sobres es coneguda per tots, aquella expressió catalana de pagès: no diguis que és blat fins que no està al sac i ben lligat.

Així doncs, el pagès llaura el camp esperant que les condicions són les esperades i que no hi haurà sobresalts, digues-li externs o interns, per poder sembrar i lligar el sac.

Hi ha maneres de cuidar el camp que divergeixen molt unes de les altres i les quals, val a dir, poden impactar, o tenen un impacte en el entorn i en el resultat final. Res més sorprenent que anar a diferents comarques per adonar-se de tal realitat ja ben retallada pel sabadellenc Pau Vila. Podríem dir que a cada zona, i afinant molt, a cada llar, cadascú cuida del seu de maneres versemblants doncs la forma i el temps també ho poden ser. Car però, el resultat buscat, crec que universal, és sempre el mateix, puix que hom llaura per collir.

Sempre però, gràcies als fets consumats que t’ensenya l’experiència i el coneixement, descobreixes que hi ha hagut tècniques i usos que han revolucionat, tal i com ens ho ha ensenyat l’historia, tot el sistema de producció.

A la Segarra, terra de secà del nostre petit país, han fet dels pujols un graner que ha alimentat a moltes famílies. Aquesta riquesa, en color d’or pels voltants del mes de juny, esdevé un espectacle el qual recomano a tots guardar en una bon calaix; car hi ha fotos, moments, que omplen tant, que poques coses poden omplir com l’exhibició de la natura del nostre país és capaç de donar.

Nogensmenys però, n’hi ha que sempre fan petites revolucions que poden canviar coses o si més no canviar petits detalls que poden fer una petita muntanya i canviar una part del sistema de producció. N’ hi ha que amb un augment del 40% no en tenen prou, en canvi n’hi ha que amb un 25% salten d’alegria i n’hi ha que amb un 30% fan festa major.

Doncs benvinguda sigui la festa major! ;-)

Carta publicada al diari La Vanguardia

No es un brindis al sol. Es futuro. Los hechos que se suceden con cuentagotas son, cuando menos, inquietantes. Los batacazos que, esta vez, apuntan directamente al noble ejercicio de la política catalana deben conllevar una profunda reflexión a todos y cada uno de nosotros.

La profesión política no ha estado nunca en mínimos de descrédito como hasta ahora y no tenemos otra razón y voluntad que trabajar para volver a recuperar entre todos nosotros la atesorada y necesitada confianza. Las generaciones jóvenes, entre las que me incluyo, estamos empujando, desde abajo, con más o menos acierto y hazaña para, mañana, si cabe, tener la oportunidad yel honor de servir al país. Mi impresión es clara: entre la juventud hay fuerza, hay motor, que falta carburar, tal vez, que trabaja mucho y bien, con ilusión y que de veras alimentará el futuro. En la universidad de la que salgo, la Universitat Autònoma de Barcelona, como en tantas otras universidades catalanas, existe este compromiso por el país y el deseo y amor de servirlo. Lo he visto y vivido durante mis siete años de estudios universitarios.

La cohesión social, la necesidad humana histórica de un liderazgo es más importante en fechas convulsas como en las que nos encontramos. No debemos, a mi entender, agachar la cabeza, sino al contrario: es momento de fraguar cambios.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091101/53815058605.html