Como ciudadano de a pie, hay cosas que me cuestan de entender, a lo mejor es cosa mía, dadas mis limitaciones, o es cosa de muchos, no lo sé. Así, cuando uno ve en el embrollo en el que nos hemos o nos han metido uno queda, cuanto menos, asombrado de lo que ve. Como decía, soy un ciudadano de pie que trata de saber a donde estamos. Haciendo un poco de memoria me encuentro que el Ajuntament, durante esos años de bonanza económica en el que todo iba cuanto menos bien, hizo unas políticas sociales y urbanísticas que, para algunos o muchos, no lo sé, les supo como un regalo de la Administración. Durante este periodo, que como sabíamos, era limitado, se hizo un gran gasto en tales políticas. Mientras el ciudadano de pie, aquel que se levanta cada día para ganarse su pan, veía aumentar sus carga impositiva y lo más perjudicial, veía como des de la Casa de la Vila, no se hacían proyectos claros y con ambición de futuro. Me pregunto, a dónde a estado la ambición del Ajuntament de Sabadell de la que fue la Manchester del Estado?, A dónde residen las ambiciones para hacer Sabadell una ciudad con futuro en el que sus ciudadanos puedan creer en ella? Me dirán algunos que se reparo las calles, se limpio y demás. Y bien, se está ejecutando la ampliación de la linea de los Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (es obra del actual govern? Perfecto, eso es gestionar. Ahora, durante este tiempo, qué hemos hecho para sentir-nos orgullosos de la ciudad? Bueno, dicen que mantenemos grandes expectativas en el aeropuerto como motor económico, sobretodo después de que el Gobierno de España nos cerrase la puerta a la creación de más de 200 puestos de trabajo. Y como respuesta, des del consistorio proyectan y ejecutan un polígono al lado del mismo para naves industriales, como si eso fuera un gran mérito, ¡recalificar terrenos! .Se nos dice que se ha hecho un gran esfuerzo para mejorar la cara del rio Ripoll, bien! (obra del actual govern?) ¿Y el futuro? Pasa por el río y por el nuevo polígono que según el panfleto que recibí del Ajuntament de Sabadell, se trata de una gran obra para que se instalen empresas? pero ¿Qué empresas? ¿El Ajuntament está buscando empresas? ¿De qué sector? ¿Cuál es la apuesta de la Administración Pública? ¿Qué modelo económico es el mejor para la ciudad, O cuál es el modelo que estamos siguiendo? Yo, como ciudadano de pie me doy cuenta que las empresas des de hace años, y no 4, se van en busca de mano de obra más barata y mejores condiciones. Vaya, las famosas deslocalizaciones. Me imagino que el Ajuntament ya no piensa en PIB sino en PNB. O tal vez el futuro pasa por tener y crear un tejido empresarial puntero e innovador, que cree sinergias, entre ellas, las universidades? O quien sabe, ¿ pasa por tener una administración innovadora y que realmente cree riqueza y que sea motor de cambio? ¿Saben que en el Estado de Delawer, en los admirados EE.UU., casi el 50 % de las sedes de las grandes empresas se han instalado en tal Estado por su gran creatividad e innovación administrativa? Y en Sabadell, atención, perdemos a nuestra gran empresa, Banc Sabadell! Tal vez pase, quien sabe, por reclamar mediante artículos a diarios más dinero para continuar dando servicios que les son cedidos sin tener financiación... Por favor, dejen de buscar los problemas a fuera y miren sólo un poco en su casa.
dissabte, 8 de novembre del 2008
diumenge, 22 de juny del 2008
Un congrés per a recordar
El discurs pronunciat per Aznar ahir al XVI congrés del Partido Popular va ser, des del meu punt de vista, un molt bon discurs. Realment interessant.
Diuen que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Sembla que el PP n'és un gran exemple. Sembla que el PP hagi oblidat que el fracàs d'Alianza Popular a finals dels anys 80 va ser conseqüència fonamentalment del seu desconeixement sobre la moderació ideològica de l'electorat espanyol. La refundació del partit l'any 1989 tenia per objectiu, entre d'altres, un gir cap al centre. Curiosament, Aznar es va referir ahir a aquest moment, afirmant que des de la refundació del partit, el PP està al centre i, per tant, ningú no els ha d'ensenyar el camí. Em pregunto si realment s'ho creu. Està demostrat que l'electorat espanyol segueix situant-se de mitjana al centre-esquerra ideològic, i em pregunto si Aznar té en compte aquest fet quan diu que ells ja són el centre. Potser la clau de tot plegat està en una frase del principi del discurs: "No ganaremos si pensamos que podemos ignorar a los que ya nos votan. Porque los votos nadie los tiene en propiedad".
Una mica més enllà en el seu discurs, va dir una frase molt interessant: "Nosotros tenemos que ser el partido en el que confíe la mayoría de los españoles. No el partido que gustaría a nuestros adversarios". Tenint en compte que el partit que tots els adversaris del PP desitgen que aquest sigui és un partit d'extrema-dreta, pensava que aquesta frase podia suposar una crida a la moderació, però després de veure que Aznar creu que ja són al centre des de fa anys, una ja no sap què pensar.
En tot cas, Mariano Rajoy és qui ha estat confirmat com a líder del PP en aquest XVI congrés. Caldrà veure com se'n surt de la mà de Maria Dolores de Cospedal.
dijous, 19 de juny del 2008
Un petit bon balanç
Aquest any la primavera acaba amb notícies per a celebrar. Arriben les vacances, la 21a promoció dels Mossos es gradua amb 1/4 de dones, i dues mesures primordials s'instauren per fi a la nostra societat. Parlo de l'obligatorietat dels professors d'universitat de conèixer el català, d'una banda, i de la reforma del Codi Civil català, de l'altra.
A partir d'ara, els professors de les universitats de Catalunya hauran d'acreditar el nivell C de català per ser contractats de manera permanent. Així ho ha aprovat la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya. Una mesura sens dubte necessària per a conservar l'esperit de la universitat catalana.
La reforma del Codi Civil aprovada pel parlament de Catalunya introdueix avenços fonamentals en matèria de drets socials. La reforma preveu el reconeixement dels mateixos drets a tots els tipus de parella, és a dir, als matrimonis i a les unions estables de parella, homosexuals i heterosexuals. D'aquesta manera es fa realitat una de les reivindicacions històriques del col·lectiu homosexual, especialment important per a les lesbianes, podent constar ambdues per fi com a mares de la criatura, amb els efectes legals tan essencials que se'n desprenen.
Són aquests avenços, insignificants per a uns, però definitoris per a d'altres, el que modela la societat cap a un determinat horitzó. És gràcies al progressisme de governs d'esquerres que les societats han evolucionat històricament cap a models de societat més oberts i democràtics. Aquesta és la bona direcció per recórrer el llarg camí pendent en matèria de drets socials.
dimarts, 17 de juny del 2008
Religió: l'opi del poble
Qualsevol que m'hagi vist ni que sigui una vegada sabrà que no sóc gaire afí a les teories de Karl Marx. Curiosament, però, la frase més certa que mai hagi llegit atribuïda a algun d'aquests anomenats pensadors és la més coneguda de Marx: La religió és l'opi del poble. És el lacre de la nostra societat. No només una religió, sinó totes a la seva manera. De totes maneres m'atreviria a dir que les pitjors són el catolicisme, més que cap altra corrent cristiana, i l'islam. Quantes barbaritats i tonteries s'arriven a fer en nom de la religió. Alguns actes són injustificables, altres potser tenien raó de ser fa dos mil anys, però no pas ara. Algunes d'aquestes bestieses estan tan integrades a la nostra societat i especialment a la ment d'algunes persones, que són incapaces de veure-hi més enllà. En fi, em sembla una pena com poques n'hi ha, però ja ho diuen: Al pueblo, pan y circo.
dimarts, 3 de juny del 2008
International Monetary Conference a Barcelona
S'ha celebrat ahir i avui a l'Hotel Arts de Barcelona la International Monetary Conference, que reuneix els banquers més importants del món, entre els quals destaquen el president del BCE, Jean-Claude Trichet; el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez; el del Banc del Japó, Masaaki Shirakawa; i el president de la Reserva Federal americana, Ben Bernanke, que ha intervingut avui per video-conferència.Bernanke ha deixat entendre que les baixades de tipus als Estats Units s'han acabat. Paul Krugman assegurava fa poc en una entrevista a LV que el culpable de l'actual crisi no és altre que Alan Greenspan, ex president de la Reserva Federal, no tant per les baixades de tipus que va dur a terme sinó pel laissez-faire que va practicar fins i tot quan es va fer evident que el mercat immobiliari s'havia transformat en una bombolla.
El dilema entre la regulació per a la seguretat d'una banda i la llibertat per al creixement de l'altra és complicat. Cal trobar un equilibri, on poder seguir creixent sense riscos tan elevats a l'horitzó com el que ara està pagant l'economia mundial.
Fàcil d'escriure, difícil de fer-ho realitat.
Un abans i un després per a ERC
Aquest matí esmorzava a la terrassa de la Farga, al costat de la Diagonal entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia. M’he adonat que qui ocupava la taula del costat no era un altre que en Rafel Niubò, conversant (o conspirant) amb un altre home a qui no he reconegut a 4 dies de les eleccions al si d’ERC. Efectivament, aquest dissabte els militants d’Esquerra Republicana escullen el seu President i Secretari General. Són quatre les candidatures que es presenten, sent Niubò el candidat a Secretari General per la candidatura “carod-ista”, que presenta a Ernest Benach com a candidat a la Presidència.
La candidatura amb més probabilitats de vèncer és la del duo Puigcercós-Ridao, amb el suport de pràcticament tot l’aparell del partit i la majoria dels alts càrrecs, com ha quedat pal·lès al llarg de la campanya.
Les altres dues opcions provenen de les corrents crítiques originades fa poc més d’un any al si d’ERC, encapçalades per Uriel Bertran l’una i Joan Carretero l’altra.
Les eleccions del dia 7 no són qualsevol cosa. Hi va el futur de partit, LA idea del que ha de representar ERC en el ventall polític català, el full de ruta a seguir.
La crisi a Esquerra és evident no només pels pèssims resultats de les últimes conteses electorals, sinó per les disputes internes que s’arroguessen des de ja fa massa (i suposo que, de fet, una cosa va inevitablement lligada amb l’altra).
Cal que el resultat del proper dissabte sigui respectat per les opcions no escollides, i ha de ser objectiu primordial de la nova executiva sorgida de les urnes el fet d’aglutinar els punts de vista divergents al si del partit. Només així Esquerra aconseguirà sortir de la crisi. Integritat interior per èxits possibles.
diumenge, 11 de maig del 2008
Campeones nacionales
Res he descobert avui però, a ser sincer, si he vist una nova manera de veure el que ens envolta.
Fa pocs dies, alguns escrivien, i sobretot en mitjans de comunicació auto anomenats de pensament liberal i no nacionalistes, la necessitat de crear campeones nacionales.
Aquests terme es referia a la creació o concentració en mans de poques empreses del pastís del mercat nacional - mai estatal, que no són nacionalistes-. Casos en tenim per donar i vendre. En tot cas, l'últim affaire va ser la fallida opa hostil de Gas Natural sobre Endesa.
Ara se'n torna a parlar i de quina manera:
Iberdrola, Gas Natural, ACS, Sacyr, Iberia ( possible fusió Clikair i Vueling i compra d' Spanair per part de l' aerolínia de bandera - ai perdó que ja no ho és- ) en són alguns exemples. Podríem sumar-ne d'altres com Unión Fenosa o Repsol.
El cas és que el govern, sempre defensant els interessos dels administrats, vol crear campeones nacionales.
En els EUA hi ha una llei de 1890 la Sherman act, una antitrust law, la qual traduït pels no iniciats com jo al angles, es dir una llei antimonopoli. Una llei que afavoreix el ciutadà, l'eficiència i la racionalitat. El senador del qual respon al nom, va dir unes paraules que potser alguns es podrien apuntar:
"Si no tolerem un rei absolut en el poder polític, no hem de tolerar un rei absolut de la producció, transport i venta del que necessitem per viure; si no ens sotmetem a un emperador, no ens hauríem de sotmetre a un autòcrata del comerç, amb el poder per impedir la competència i fixar els preus de qualsevol producte".
Per tant, seguint les lletres escrites al segle XIX, res de cartells, d'oligarquies que no afavoreixin als ciutadans i sí a uns quants que res els importa el què els hi passa als individus que viuen sota al paraigües d'un Estat. Eliminar alternatives, com molt bé ens diu el professor Alfredo Pastor, afavoreix preus més alts i pitjor atenció al client. Us sona telefònica?
Llavors perquè si no són nacionalistes i són liberals actuen en sentit contrari ?.
Però que no havíem quedat en que l'Estat, l'administració reguladora, s'havia de limitar a unes funcions preestablertes i que per sobre de tot, vetllar pel administrat o, com ens diu el dret administratiu; tu ets lliure de fer el què trobis pertinent sempre i quan no hi hagi una llei que digui el contrari.
Per tant, si sabem que la concentració en poques empreses d'un mercat no afavoreix als administrats, perquè volen crear aquests campeones nacionales?
La defensa de la competència mercantil és quelcom molt important, tant, que tal i com ens diu J.Garrigues, sempre van entendre que el nazisme i la concentració del poder polític no eren més que el resultat d'una prèvia concentració de poder econòmic a través de cartells alemanys.
Per tant, que no ens venguin que la creació de campeones nacionales és una política liberal perquè poc té de liberal una proposta pensada quan no afavoreix al mercat i no produeix economies d'escala i que és clarament intervencionista. El bon govern i la transparència són aspectes inherents al liberalisme.
Que no ens venguin dient que no són nacionalistes perquè la creació de campeones nacionales no sé a què respon, però a polítiques de mercat no. Potser els cartells alemanys també eren polítiques de mercat ?.
Ja us he dit que avui he descobert una nova manera de veure el món. Ara, segur que demà aquest que avui s'omplen la boca de liberalisme econòmic i que el nacionalisme és quelcom dels avantpassats criticaran el govern de Putin o la competència deslleial de EDF - Électicité de France -.
Potser menys escrits i més transparència o potser més liberalisme i menys populisme. Els populistes intenten exercir el poder amb el recolzament de la opinió pública en benefici propi.
Veure per creure!
Fa pocs dies, alguns escrivien, i sobretot en mitjans de comunicació auto anomenats de pensament liberal i no nacionalistes, la necessitat de crear campeones nacionales.
Aquests terme es referia a la creació o concentració en mans de poques empreses del pastís del mercat nacional - mai estatal, que no són nacionalistes-. Casos en tenim per donar i vendre. En tot cas, l'últim affaire va ser la fallida opa hostil de Gas Natural sobre Endesa.
Ara se'n torna a parlar i de quina manera:
Iberdrola, Gas Natural, ACS, Sacyr, Iberia ( possible fusió Clikair i Vueling i compra d' Spanair per part de l' aerolínia de bandera - ai perdó que ja no ho és- ) en són alguns exemples. Podríem sumar-ne d'altres com Unión Fenosa o Repsol.
El cas és que el govern, sempre defensant els interessos dels administrats, vol crear campeones nacionales.
En els EUA hi ha una llei de 1890 la Sherman act, una antitrust law, la qual traduït pels no iniciats com jo al angles, es dir una llei antimonopoli. Una llei que afavoreix el ciutadà, l'eficiència i la racionalitat. El senador del qual respon al nom, va dir unes paraules que potser alguns es podrien apuntar:
"Si no tolerem un rei absolut en el poder polític, no hem de tolerar un rei absolut de la producció, transport i venta del que necessitem per viure; si no ens sotmetem a un emperador, no ens hauríem de sotmetre a un autòcrata del comerç, amb el poder per impedir la competència i fixar els preus de qualsevol producte".
Per tant, seguint les lletres escrites al segle XIX, res de cartells, d'oligarquies que no afavoreixin als ciutadans i sí a uns quants que res els importa el què els hi passa als individus que viuen sota al paraigües d'un Estat. Eliminar alternatives, com molt bé ens diu el professor Alfredo Pastor, afavoreix preus més alts i pitjor atenció al client. Us sona telefònica?
Llavors perquè si no són nacionalistes i són liberals actuen en sentit contrari ?.
Però que no havíem quedat en que l'Estat, l'administració reguladora, s'havia de limitar a unes funcions preestablertes i que per sobre de tot, vetllar pel administrat o, com ens diu el dret administratiu; tu ets lliure de fer el què trobis pertinent sempre i quan no hi hagi una llei que digui el contrari.
Per tant, si sabem que la concentració en poques empreses d'un mercat no afavoreix als administrats, perquè volen crear aquests campeones nacionales?
La defensa de la competència mercantil és quelcom molt important, tant, que tal i com ens diu J.Garrigues, sempre van entendre que el nazisme i la concentració del poder polític no eren més que el resultat d'una prèvia concentració de poder econòmic a través de cartells alemanys.
Per tant, que no ens venguin que la creació de campeones nacionales és una política liberal perquè poc té de liberal una proposta pensada quan no afavoreix al mercat i no produeix economies d'escala i que és clarament intervencionista. El bon govern i la transparència són aspectes inherents al liberalisme.
Que no ens venguin dient que no són nacionalistes perquè la creació de campeones nacionales no sé a què respon, però a polítiques de mercat no. Potser els cartells alemanys també eren polítiques de mercat ?.
Ja us he dit que avui he descobert una nova manera de veure el món. Ara, segur que demà aquest que avui s'omplen la boca de liberalisme econòmic i que el nacionalisme és quelcom dels avantpassats criticaran el govern de Putin o la competència deslleial de EDF - Électicité de France -.
Potser menys escrits i més transparència o potser més liberalisme i menys populisme. Els populistes intenten exercir el poder amb el recolzament de la opinió pública en benefici propi.
Veure per creure!
dijous, 8 de maig del 2008
You will never walk alone
D' ençà unes setmanes, la situació política a Catalunya està convertint-se, si m'ho permeteu, del tot rocambolesca. Jo diria que hem passat de la fase del renaixement al barroc més extrem.
Aquí som molt ràpids!
Del govern del progrés hem passat al govern de les quotes i espais de poder. Del govern del intentar fer qualsevulla cosa, hem passat al govern del imposar i sotmetre a qualsevol que està en contra del què jo faig. Exemples:
Pocs mesos enrere alguns deien que el sistema parlamentari és la millor manera de representar la veu del poble, d'assegurar la diversitat d'opinions i que aquesta es pronuncii en tal institució, és a dir, representa al poble de manera directe i li dona un mandat imperatiu per 4 anys:
Si un partit guanya les eleccions , posem pel cas per majoria simple, però no obté els suficients escons al Parlament per ser investit i, en canvi, hi ha una majoria alternativa que sumant els escons de diverses forces polítiques fan una majoria, estàs condemnat a passar a l' oposició.
Es curiós, en el Parlament de Catalunya el sistema parlamentari és el millor perquè permet, en plena legalitat, no sé si legitimitat, sumar forces de no sé quants partits per sumar escons i expulsar al partit guanyador. En canvi, el sistema parlamentari a l'Ajuntament de Barcelona es veu que és molt dolent. Aquí mano jo i si algú no li està bé no és el meu problema. Jo, plenipotenciari, ordeno i mano. Però si no tens majoria absoluta, necessites acords amb altres forces polítiques per tirar endavant qualsevol projecte!!
Caram, tota una coherència política i de saber fer del tot ètica i responsable. És el sentit de la responsabilitat i de país.
L' oposició, veient que el Alcalde feia el que li venia de gust i en contra del que la majoria de regidors del consistori havien votat, han decidit portar el govern d'esquerres a la justícia. És a dir, han judicialitzat la política per la manca de democràcia d'alguns.
El tema no té pèrdua. L'oposició ha hagut de veure's obligada a que el sistema parlamentari sigui respectat tal i com els membres del govern de la Generalitat han venut a tots el vents per fer-se amb el poder. En canvi, aquest model a l'Ajuntament més important de Catalunya, no val.
Senyors, si us plau, una mica de decència política i intel·lectual. Del cinisme hem passat a l' hipocresia.
El que fer del polítics del anomenat "govern de progrés" fa aigües per totes bandes però, que ningú es preocupi, o estan tots junts o passaran tots junts a formar part de l'oposició; això, com és d'imaginar en un govern de distribució de quotes i poder, mai passarà. És allò del You will never walk alone.
Així, l' hipocresia política continuarà i els administrats restarem com a ximples espectadors d'un xou impresentable.
Per fer un símil en dates tan marcades, ni vergonya ni orgull. Ara entenc el partit del Barça contra el Madrid. Els hi van entonar el cant abans del partit: You will never walk alone.
Fets i no paraules!
Aquí som molt ràpids!
Del govern del progrés hem passat al govern de les quotes i espais de poder. Del govern del intentar fer qualsevulla cosa, hem passat al govern del imposar i sotmetre a qualsevol que està en contra del què jo faig. Exemples:
Pocs mesos enrere alguns deien que el sistema parlamentari és la millor manera de representar la veu del poble, d'assegurar la diversitat d'opinions i que aquesta es pronuncii en tal institució, és a dir, representa al poble de manera directe i li dona un mandat imperatiu per 4 anys:
Si un partit guanya les eleccions , posem pel cas per majoria simple, però no obté els suficients escons al Parlament per ser investit i, en canvi, hi ha una majoria alternativa que sumant els escons de diverses forces polítiques fan una majoria, estàs condemnat a passar a l' oposició.
Es curiós, en el Parlament de Catalunya el sistema parlamentari és el millor perquè permet, en plena legalitat, no sé si legitimitat, sumar forces de no sé quants partits per sumar escons i expulsar al partit guanyador. En canvi, el sistema parlamentari a l'Ajuntament de Barcelona es veu que és molt dolent. Aquí mano jo i si algú no li està bé no és el meu problema. Jo, plenipotenciari, ordeno i mano. Però si no tens majoria absoluta, necessites acords amb altres forces polítiques per tirar endavant qualsevol projecte!!
Caram, tota una coherència política i de saber fer del tot ètica i responsable. És el sentit de la responsabilitat i de país.
L' oposició, veient que el Alcalde feia el que li venia de gust i en contra del que la majoria de regidors del consistori havien votat, han decidit portar el govern d'esquerres a la justícia. És a dir, han judicialitzat la política per la manca de democràcia d'alguns.
El tema no té pèrdua. L'oposició ha hagut de veure's obligada a que el sistema parlamentari sigui respectat tal i com els membres del govern de la Generalitat han venut a tots el vents per fer-se amb el poder. En canvi, aquest model a l'Ajuntament més important de Catalunya, no val.
Senyors, si us plau, una mica de decència política i intel·lectual. Del cinisme hem passat a l' hipocresia.
El que fer del polítics del anomenat "govern de progrés" fa aigües per totes bandes però, que ningú es preocupi, o estan tots junts o passaran tots junts a formar part de l'oposició; això, com és d'imaginar en un govern de distribució de quotes i poder, mai passarà. És allò del You will never walk alone.
Així, l' hipocresia política continuarà i els administrats restarem com a ximples espectadors d'un xou impresentable.
Per fer un símil en dates tan marcades, ni vergonya ni orgull. Ara entenc el partit del Barça contra el Madrid. Els hi van entonar el cant abans del partit: You will never walk alone.
Fets i no paraules!
dimecres, 30 d’abril del 2008
El nen té pipi però...
Ja fa dies que els mitjans de comunicació van farcits de titulars del estil: el govern augmentarà l'obra pública en un 12% respecte l'any passat, per tal de fer front a la situació d'incertesa - no crisi- el govern farà un esforç via construcció de noves infraestructures, el superàvit i el baix dèficit de les comptes públiques faran possible que a Espanya la situació d'impàs es vegi molt amortiguada degut al paper del Estat en l'economia. Així un llarg etcètera.
Com veieu tots venen a dir-nos el mateix. Amb paraules diferents però res més.
El que enlloc ens diuen, per exemple, és que el govern central, i centralitzador d' Espanya, és dintre del grup de la UE -27 països- el que més tarda en pagar allò que s'ha compromès, és a dir, el més moros.
Si en una situació d'extrema debilitat dels mercats financers i, diguem'ho, de creixent tensió i, per tant, d'increment de la taxa de risc, li sumem que el govern d'Espanya, és el que és; el més impresentable alhora de pagar, això pot ser un cocktel explosiu.
Tampoc ningú ens diu que Espanya és el país de la OCDE amb majors cargues regulatories i d'obligacions de compliment. Ningú sembla recordar-se'n que el sector del totxo va generar un 10% del PIB espanyol. O que un 27% del creixement del PIB dels últims anys era gràcies al famós totxo.
No és d'estranyar que comencin a sonar veus, sempre per la porta petita, no fos cas que algú sabés qui ho ha dit, que demanen una reducció del paper del Estat en l'economia.
Si és sabut que l'obra pública no genera ni de llarg el número de llocs de treball que generava la construcció- es calcula que per cada pis és generaven 2,5 llocs de treball induïts-, perquè ens fan somiar en coses que ni en els millors somnis passa.
Genera el mateix en una economia una carretera, una autovia, una ampliació d'un aeroport, a un lloc o un altre? Si el maig del 68 va enterrar el comunisme, els keynesians haurien d'agafar paper i llapis i negre sobre blanc, apuntar-se la mateixa.
Ningú nega el paper creixent del Estat en l'economia. Només cal veure el què vas succeir quan va guanyar ZP les eleccions. De cop i volta les accions de les elèctriques i d'altres actors importants implicats en l'afer van, curiosament, canviar el rumb dubitatiu de les anteriors setmanes a la contendia electoral.
Realisme o cinisme?.
Si al realisme o cinisme del esmentat anteriorment afegim el risc de liquidesa alhora de fer inversions - perquè cal dir-ho, si el govern d' Espanya és tant morós, podem preveure que un dels principals mals de cap de moltes empreses serà que no han podran fer líquid allò que han invertit- fa que la situació no sigui, per llançar coets.
Jo em pregunto:
En les obres públiques les empreses cobraran un "plus" coneixedors de la morositat del govern espanyol? Cobraran les empreses concessionàries, -totes, per casualitat, ubicades a Madrid- un suplement per aconseguir la financiació cada cop més costosa?
Sabrem els ciutadans quin cost té la morositat de les administracions públiques en el contribuent via increment de preus de les concessions?
Sabrem, per tant, quin cost té pel contribuent tenir unes administracions, sempre actuant pel bé general, com les actuals?
Perquè tots sabem que a més risc més prima.
Pare tinc pipi, fill tranquil doncs tanca la porta i així no veig res. Realisme vestit de cinisme pur i dur.
Com veieu tots venen a dir-nos el mateix. Amb paraules diferents però res més.
El que enlloc ens diuen, per exemple, és que el govern central, i centralitzador d' Espanya, és dintre del grup de la UE -27 països- el que més tarda en pagar allò que s'ha compromès, és a dir, el més moros.
Si en una situació d'extrema debilitat dels mercats financers i, diguem'ho, de creixent tensió i, per tant, d'increment de la taxa de risc, li sumem que el govern d'Espanya, és el que és; el més impresentable alhora de pagar, això pot ser un cocktel explosiu.
Tampoc ningú ens diu que Espanya és el país de la OCDE amb majors cargues regulatories i d'obligacions de compliment. Ningú sembla recordar-se'n que el sector del totxo va generar un 10% del PIB espanyol. O que un 27% del creixement del PIB dels últims anys era gràcies al famós totxo.
No és d'estranyar que comencin a sonar veus, sempre per la porta petita, no fos cas que algú sabés qui ho ha dit, que demanen una reducció del paper del Estat en l'economia.
Si és sabut que l'obra pública no genera ni de llarg el número de llocs de treball que generava la construcció- es calcula que per cada pis és generaven 2,5 llocs de treball induïts-, perquè ens fan somiar en coses que ni en els millors somnis passa.
Genera el mateix en una economia una carretera, una autovia, una ampliació d'un aeroport, a un lloc o un altre? Si el maig del 68 va enterrar el comunisme, els keynesians haurien d'agafar paper i llapis i negre sobre blanc, apuntar-se la mateixa.
Ningú nega el paper creixent del Estat en l'economia. Només cal veure el què vas succeir quan va guanyar ZP les eleccions. De cop i volta les accions de les elèctriques i d'altres actors importants implicats en l'afer van, curiosament, canviar el rumb dubitatiu de les anteriors setmanes a la contendia electoral.
Realisme o cinisme?.
Si al realisme o cinisme del esmentat anteriorment afegim el risc de liquidesa alhora de fer inversions - perquè cal dir-ho, si el govern d' Espanya és tant morós, podem preveure que un dels principals mals de cap de moltes empreses serà que no han podran fer líquid allò que han invertit- fa que la situació no sigui, per llançar coets.
Jo em pregunto:
En les obres públiques les empreses cobraran un "plus" coneixedors de la morositat del govern espanyol? Cobraran les empreses concessionàries, -totes, per casualitat, ubicades a Madrid- un suplement per aconseguir la financiació cada cop més costosa?
Sabrem els ciutadans quin cost té la morositat de les administracions públiques en el contribuent via increment de preus de les concessions?
Sabrem, per tant, quin cost té pel contribuent tenir unes administracions, sempre actuant pel bé general, com les actuals?
Perquè tots sabem que a més risc més prima.
Pare tinc pipi, fill tranquil doncs tanca la porta i així no veig res. Realisme vestit de cinisme pur i dur.
divendres, 25 d’abril del 2008
Canvis estructurals.
Com sabeu, sóc estudiant de ciències polítiques i, per tant, com molt bé diu la Xènia, tenim una insaciable curiositat pel què succeeix al nostre entorn.
Així, una de les meves preocupacions, atenció, no dic aficions, és entendre i preveure el què succeirà en les properes jornades. El lector perspicaç entendrà i veurà que el moment actual esdevé molt interessant per un futur politòleg: crisis econòmica amb clares implicacions en la vida pública del ciutadà, crisis en el govern, futures crisis socials, inestabilitats en els Ajuntaments i administracions, etc.
Avui però, he centrat el meu anàlisis sobre el futur del sector públic català:
Els estudis ens diuen que aquest creixerà en quantitat i qualitat, és a dir, es necessitaran més funcionaris i més qualificats -s' entèn llicenciats, enginyers, màsters-.
Què vol dir això, d'entrada més despesa pública per donar o continuar oferint un servei adequat a les exigents demandes de la societat.
Quan analitzes qualitat i quantitat, dius: I ben bé què ens estàs dient, Albert?
La piràmide demogràfica està fent un canvi de 360 graus; hi haurà més avis, pensionistes i menys treballadors degut a la baixa natalitat del país.
La gent gran, col·lectiu que com es veu, creixerà notablement en els propers anys, demanda d'un serveis públics d'una manera molt intensa. L'atenció personalitzada no serà rar avis, sinó el normal.
La demanda de nous professionals amb un perfil més qualificat que l'actual farà que aquest vulguin ser remunerats d'una manera acorde amb el sector privat. A més, les necessitats del sector públic farà que hi hagi més demanda -suma del sector públic més el privat-, conseqüentment, hi haurà més rivalitat per fer-se amb les habilitats d'aquest col·lectiu.
Pronostico una creixent tensió o, dit d'una manera positiva, unes millors condicions professionals pels llicenciats però una preocupant creixent dualització de la societat catalana.
Si el sector públic requereix més treballadors i amb un perfil més qualificat no és descabellat dir que s'hauran d'apujar els impostos i que, per tant, la pressió fiscal augmentarà. Si sabem que el diner és un bé escàs i que entra amb competència directe amb el sector privat... .
No és un anàlisis pessimista, és una resposta a la realitat del Estat del Benestar.
Potser cal obrir un debat seriós sobre les polítiques que hem de fer en els propers 15-20 anys. Per tal que el meu pronòstic no vegi la llum, que és el que desitjo, cal canvis estructurals.
Cal prendre decisions tot i que el context actual no convida el optimisme... . Amb tot aquest no és l'anàlisis d'avui.
Així, una de les meves preocupacions, atenció, no dic aficions, és entendre i preveure el què succeirà en les properes jornades. El lector perspicaç entendrà i veurà que el moment actual esdevé molt interessant per un futur politòleg: crisis econòmica amb clares implicacions en la vida pública del ciutadà, crisis en el govern, futures crisis socials, inestabilitats en els Ajuntaments i administracions, etc.
Avui però, he centrat el meu anàlisis sobre el futur del sector públic català:
Els estudis ens diuen que aquest creixerà en quantitat i qualitat, és a dir, es necessitaran més funcionaris i més qualificats -s' entèn llicenciats, enginyers, màsters-.
Què vol dir això, d'entrada més despesa pública per donar o continuar oferint un servei adequat a les exigents demandes de la societat.
Quan analitzes qualitat i quantitat, dius: I ben bé què ens estàs dient, Albert?
La piràmide demogràfica està fent un canvi de 360 graus; hi haurà més avis, pensionistes i menys treballadors degut a la baixa natalitat del país.
La gent gran, col·lectiu que com es veu, creixerà notablement en els propers anys, demanda d'un serveis públics d'una manera molt intensa. L'atenció personalitzada no serà rar avis, sinó el normal.
La demanda de nous professionals amb un perfil més qualificat que l'actual farà que aquest vulguin ser remunerats d'una manera acorde amb el sector privat. A més, les necessitats del sector públic farà que hi hagi més demanda -suma del sector públic més el privat-, conseqüentment, hi haurà més rivalitat per fer-se amb les habilitats d'aquest col·lectiu.
Pronostico una creixent tensió o, dit d'una manera positiva, unes millors condicions professionals pels llicenciats però una preocupant creixent dualització de la societat catalana.
Si el sector públic requereix més treballadors i amb un perfil més qualificat no és descabellat dir que s'hauran d'apujar els impostos i que, per tant, la pressió fiscal augmentarà. Si sabem que el diner és un bé escàs i que entra amb competència directe amb el sector privat... .
No és un anàlisis pessimista, és una resposta a la realitat del Estat del Benestar.
Potser cal obrir un debat seriós sobre les polítiques que hem de fer en els propers 15-20 anys. Per tal que el meu pronòstic no vegi la llum, que és el que desitjo, cal canvis estructurals.
Cal prendre decisions tot i que el context actual no convida el optimisme... . Amb tot aquest no és l'anàlisis d'avui.
T’ho quedaràs mirant?
No fa masses dies, vaig recordar unes paraules del president de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona el qual mostrava la seva preocupació per la poca cultura emprenedora de la societat catalana en contraposició al recent passat.
Així, tot recordant estudis i xerrades amb professors, he volgut fer palès el meu punt de vista.
La Catalunya que avui coneixem, ha sigut terra d'acollida, terra de pas i zona d’un intens comerç ja des dels remots Grecs, a Empúries. Tants anys d’aquest intens i constant corrent de fons ha fet que els catalans esdevinguin emprenedors, creatius, atrevits.
Aquest atreviment però, no ha vingut acompanyat d’abundants recursos naturals. Per tant, l’enginy ha esdevingut crucial per superar tots aquest elements que no feien res més que limitar o condicionar un cert dinamisme empresarial.
Així, la Catalunya emprenedora, la dinàmica, la prospera, la treballadora no ha vingut resultat del no res sinó que és gràcies a la seva gent, al seu caràcter, a la seva voluntat de voler i poder ser.
Aquesta voluntat, el treball, l’esforç, el sacrifici, la meritocràcia esdevé cabdal per entendre el perquè de la Catalunya pròspera de què em referia.
Tals actituds, aptituds - individuals i també col·lectives- amarares al llarg dels anys i canalitzades a través dels gremis, associacionisme han estat breument recollides en un llibre. Jo en diria una petita gran enciclopèdia per entendre el fet català empresarial -Els 100 emprenedors més rellevants de l' història recent catalana -. Autors amb noms i cognoms, que han fet possible que Catalunya esdevingui el què és, una de les principals àrees industrialitzades i dinàmiques d' Europa.
Per tot això hi més, cal que els joves, la gent del país, xopem, ens impregnem d’aquests valors, aptituds, actituds i entenguem que la riquesa econòmica de Catalunya és gràcies a persones com elles.
I és que no és baladí, només el 5% de la població catalana vol crear una empresa.
T'ho quedaràs mirant?
Així, tot recordant estudis i xerrades amb professors, he volgut fer palès el meu punt de vista.
La Catalunya que avui coneixem, ha sigut terra d'acollida, terra de pas i zona d’un intens comerç ja des dels remots Grecs, a Empúries. Tants anys d’aquest intens i constant corrent de fons ha fet que els catalans esdevinguin emprenedors, creatius, atrevits.
Aquest atreviment però, no ha vingut acompanyat d’abundants recursos naturals. Per tant, l’enginy ha esdevingut crucial per superar tots aquest elements que no feien res més que limitar o condicionar un cert dinamisme empresarial.
Així, la Catalunya emprenedora, la dinàmica, la prospera, la treballadora no ha vingut resultat del no res sinó que és gràcies a la seva gent, al seu caràcter, a la seva voluntat de voler i poder ser.
Aquesta voluntat, el treball, l’esforç, el sacrifici, la meritocràcia esdevé cabdal per entendre el perquè de la Catalunya pròspera de què em referia.
Tals actituds, aptituds - individuals i també col·lectives- amarares al llarg dels anys i canalitzades a través dels gremis, associacionisme han estat breument recollides en un llibre. Jo en diria una petita gran enciclopèdia per entendre el fet català empresarial -Els 100 emprenedors més rellevants de l' història recent catalana -. Autors amb noms i cognoms, que han fet possible que Catalunya esdevingui el què és, una de les principals àrees industrialitzades i dinàmiques d' Europa.
Per tot això hi més, cal que els joves, la gent del país, xopem, ens impregnem d’aquests valors, aptituds, actituds i entenguem que la riquesa econòmica de Catalunya és gràcies a persones com elles.
I és que no és baladí, només el 5% de la població catalana vol crear una empresa.
T'ho quedaràs mirant?
dimecres, 23 d’abril del 2008
Jo Inc.
L'Albert és un noi de conviccions profundes. Una d'elles és la necessitat que té Catalunya de recuperar l'esperit emprenedor que va caracteritzar el nostre país en un passat no tan remot.
El cap de setmana passat vaig estar a França i vaig veure aquesta revista amb Moi & Cie (Jo i Companyia per als no iniciats) com a article principal. Evidentment, no vaig poder estar-me de comprar-la. Necessitava més background per saber si les idees de l'Albert sobre la reinstauració de l'entrepreneurship català eren factibles.
Sembla que 1/3 de les noves empreses no sobreviuen als tres anys de vida. Entenc, però, que per les que ho aconsegueixen, la realització personal a nivell professional ha de ser gairebé inmillorable.
La part que més m'ha agradat de l'article era la secció de "Etre jeune créateur". Perquè ser jove i montar la seva pròpia empresa ja no és una utopia.
Albert, espero que ens il·lustris amb la teva visió sobre el tema.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Entre nosaltres...
... ara que ningú no ens sent.
Benvinguts a aquest blog de Política, Economia i Societat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
