Escolta, España, Catalunya al habla

Hoy me creo en el deber de responder al presidente de EL PAÍS, Juan Luis Cebrián, en referencia a su artículo "Escolta, Catalunya", publicado en La Tribuna del citado periódico el pasado domingo 23 de septiembre. Con esta respuesta pretendo hacer entender al señor Cebrián cuan errónea es la conclusión a la que llega en su artículo de opinión, cuan impensable y populista, su sentencia de que la independencia de Cataluña supondría la ruina para Cataluña y para España. Para España supondría una pérdida económica quizás como lo fue el Desastre del 98 con la pérdida de las colonias españolas y la consiguiente decadencia del imperio español. Para Cataluña supondría empezar de cero, pero en ningún caso sería el inicio del camino a la perdición.

 

Juan Luis Cebrián acierta en algunas declaraciones y fracasa estrepitosamente en otras. En primer lugar, tiene razón al mencionar la Agencia Tributaria. A estas alturas, y especialmente después del portazo que se llevó el presidente Mas durante la visita a la Moncloa por el pacto fiscal, los catalanes ya hemos entendido que España nunca entregará a Catalunya la titularidad de sus impuestos. Llegados a este punto, los catalanes nos encontramos ante un escenario complicado: en una hipotética independencia, Cataluña perdería todos los impuestos pagados hasta el momento, lo que evidentemente incluye los ahorros en materia de jubilación de más de dos generaciones. Este es el problema al que nos enfrontamos los catalanes. Este y no otro. No es verdad, como Juan Luis Cebrián asume, que Cataluña no esté lista políticamente para la independencia. Cataluña tendrá problemas para la independencia a nivel económico a causa de la estafa y el espolio fiscal al que España nos tiene sometidos. Este es un tema clave, complicado, y el análisis de la viabilidad del cual dejo en manos de los expertos en economía pública. Dado que España no tiene pensado devolvernos ni un euro de nuestros impuestos, ¿puede Cataluña permitirse la independencia? Esta es la pregunta y así lo ha entendido el presidente de la Generalitat. Artur Mas, independentista sin lugar a dudas, ha identificado el callejón sin salida en el camino a la independencia. De ahí sus declaraciones sobre la importancia del pacto fiscal, de ahí el intentar recuperar la soberanía económica antes de apuntarse al frenesí que vive Cataluña en las últimas semanas y anunciar elecciones anticipadas. Todo a su tiempo.

 

En cuanto a la frase "resulta inaceptable la suposición de que es una injusticia que lo recaudado en un territorio sirva para promover el desarrollo y atender las necesidades de los habitantes de otra parte del Estado", yo no tendría nada que objetarle, es un principio de redistribución de la riqueza que se da también en órganos supranacionales como la Unión Europea. Pero como cree usted que reaccionaría Alemania si esta, prestadora de los llamados fondos de solidaridad a Portugal, viera como Portugal empieza a tener mejores infrastructuras, mejores escuelas o mejores prestaciones que Alemania misma? Y si además en Alemania empezaran a faltar los fondos para mantenerse a la altura de Portugal? Este es un escenario impensable y sin embargo es el que se lleva viviendo en Cataluña por más tiempo del que quiero recordar.

 

Finalmente, Juan Luis Cebrián debería cuanto menos revisar el último párrafo de su artículo, donde afirma que la independencia de Cataluña supondría su debacle absoluta. Es curioso que una afirmación de tal envergadura pueda introducirse en el último párrafo, cuando ya no queda espacio para demasiadas aclaraciones. Así es como la única explicación que da el señor Cebrián a la "decadencia galopante y duradera" a la que se enfrentaría una Cataluña independiente es la separación de la Unión Europea y los trámites que seguirían para que Cataluña entrara a formar parte de la UE como estado independiente.

 

Del artículo claramente federalista del señor Cebrián, me complace cuanto menos observar que, como Enric Juliana lo llama, cada vez salen del armario más federalistas, cosa impensable hace apenas dos años. Yo soy de las que cree que "de mica en mica s'omple la pica". Los catalanes llevamos mucho tiempo esperando, pero al final todo llega.

Benvinguda sigui la festa major!

Un dia em deien, farà ja un temps, que cultivar el camp, el amor a la terra, sempre ha estat una tasca àrdua, difícil i constant tot i que molt agraïda. I bé, de sobres es coneguda per tots, aquella expressió catalana de pagès: no diguis que és blat fins que no està al sac i ben lligat.

Així doncs, el pagès llaura el camp esperant que les condicions són les esperades i que no hi haurà sobresalts, digues-li externs o interns, per poder sembrar i lligar el sac.

Hi ha maneres de cuidar el camp que divergeixen molt unes de les altres i les quals, val a dir, poden impactar, o tenen un impacte en el entorn i en el resultat final. Res més sorprenent que anar a diferents comarques per adonar-se de tal realitat ja ben retallada pel sabadellenc Pau Vila. Podríem dir que a cada zona, i afinant molt, a cada llar, cadascú cuida del seu de maneres versemblants doncs la forma i el temps també ho poden ser. Car però, el resultat buscat, crec que universal, és sempre el mateix, puix que hom llaura per collir.

Sempre però, gràcies als fets consumats que t’ensenya l’experiència i el coneixement, descobreixes que hi ha hagut tècniques i usos que han revolucionat, tal i com ens ho ha ensenyat l’historia, tot el sistema de producció.

A la Segarra, terra de secà del nostre petit país, han fet dels pujols un graner que ha alimentat a moltes famílies. Aquesta riquesa, en color d’or pels voltants del mes de juny, esdevé un espectacle el qual recomano a tots guardar en una bon calaix; car hi ha fotos, moments, que omplen tant, que poques coses poden omplir com l’exhibició de la natura del nostre país és capaç de donar.

Nogensmenys però, n’hi ha que sempre fan petites revolucions que poden canviar coses o si més no canviar petits detalls que poden fer una petita muntanya i canviar una part del sistema de producció. N’ hi ha que amb un augment del 40% no en tenen prou, en canvi n’hi ha que amb un 25% salten d’alegria i n’hi ha que amb un 30% fan festa major.

Doncs benvinguda sigui la festa major! ;-)

Carta publicada al diari La Vanguardia

No es un brindis al sol. Es futuro. Los hechos que se suceden con cuentagotas son, cuando menos, inquietantes. Los batacazos que, esta vez, apuntan directamente al noble ejercicio de la política catalana deben conllevar una profunda reflexión a todos y cada uno de nosotros.

La profesión política no ha estado nunca en mínimos de descrédito como hasta ahora y no tenemos otra razón y voluntad que trabajar para volver a recuperar entre todos nosotros la atesorada y necesitada confianza. Las generaciones jóvenes, entre las que me incluyo, estamos empujando, desde abajo, con más o menos acierto y hazaña para, mañana, si cabe, tener la oportunidad yel honor de servir al país. Mi impresión es clara: entre la juventud hay fuerza, hay motor, que falta carburar, tal vez, que trabaja mucho y bien, con ilusión y que de veras alimentará el futuro. En la universidad de la que salgo, la Universitat Autònoma de Barcelona, como en tantas otras universidades catalanas, existe este compromiso por el país y el deseo y amor de servirlo. Lo he visto y vivido durante mis siete años de estudios universitarios.

La cohesión social, la necesidad humana histórica de un liderazgo es más importante en fechas convulsas como en las que nos encontramos. No debemos, a mi entender, agachar la cabeza, sino al contrario: es momento de fraguar cambios.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091101/53815058605.html

Quina delícia!

Com suposo que és ben normal, i ben dolç que és, val a dir-ho, molts de vosaltres em pregunteu per la nova aventura professional i, és clar, per la nova vida.

Haig de dir, i ja em coneixeu, que no sóc molt procliu a fer cartes obertes en un món com el internet però bé, tampoc hem de ser, entenc jo, tancats al món.

Vet ací, un dia com un altre:

Com sabeu, aquesta setmana a Brussel•les s’han reunit, essent dijous i divendres els dies pròpiament de reunions, els primers ministres dels 27 Estats de la UE.
L’enrenou que s’ha muntat a la vila ha sigut, doncs, de les proporcions imaginables: que si cordó de seguretat, que si radi a on era inaccessible el pas de tota persona aliena a la festa, que si helicòpter, que si balles, i bé, tot el que fos necessari per no destorbar la tranquil•litat de la feina dels caps de govern.

Com a anècdota, avui al matí, de fet, cal dir-ho, eren ja quarts de 10, em trobo encallat en un embús de consideracions destacables. Els cotxes, fent cua un darrere l’altre, amb més o menys calma o nervis, segons com es miri, i la meva estranyesa: el nul moviment dels cotxes i els clàxons fent un xivarri que començava a ensordir tota conversació.

Arribo a la cantonada del carrer i la meva sorpresa: dels tres carrils un estava ballat al pas. Policia a cada cantonada del carrer. Motos amunt i avall. Em pregunto ¿El Tour no va passar ja al mes de juliol i, a sobre, per Catalunya?

El Sr. Agent ens fa un senyal amb la mà, a mi i a molts, un gest del tot inequívoc: el llenguatge de signes de no passis o stop. Tots, religiosament, fent cua. Els cotxes i els vianants, impotents, mirant, com si d’un aparador es tractes i les motos de policia anant passant. La meva curiositat anava augmentant.

Tot d’una, al final de la avinguda, vaig tot de cotxes, com si fos una comitiva, sempre, això si, precedida de motos que, com compte gotes, van passant com si d’una fira de venta de motos es tractés. La singularitat del moment és enorme, i els cotxes, paulatinament, van fent cada cop més una melodia del tot irresistible.

S’acosta finalment la comitiva, i les meves disculpes, no tinc temps d’immortalitzar el moment. El President de la República Francesa, amb la bandera de 3 ralles presidint el cotxe oficial passa pel nostre davant. No us penseu que anava pas sol, una seguit de cotxes l’acompanyaven i fins i tot un microbús a on, val a dir, no hi cabia ni una agulla!

Finalment, arribo a la oficina.

El dia és tranquil, essent, com és normal tractant-se d’un divendres a on no hi ha ni reunions de MEP, ni de grup, ni delegacions, ni intergrups, ni dinars, ni visites, ni res per l’estil. Amb tot, ens va perfecte per fer allò que vas deixant en un racó, problema per solucionar sobre l’altre, quan si que hi ha tot aquest enrenou del que us parlava.

De sobte, ben dinat i capficat amb els assumptes de despatx sona el telèfon. Les primeres paraules em sonen a Xinés , i perdeu la comparació. Torno a preguntar, sort que educadament, qui era, ep! tots serios!, ara entenc, de sobte, no només el Mandari, sinó fins i tot el Cantonés! La meva estimada amiga Xènia encara no ho deu entendre. Era la Secretària d’un Ministre de Finances. Ups. Ara espero que ja ho entenguis...

Cada dia és diferent i cada dia és una aventura. Dilluns, ep, no que és festa, dimarts, serà una nova aventura. Mirarem amb els companys de fer, com cada dia, la meta.

Mentre escric aquestes línies, estic gaudint d’una de les coses que més m’omplen un divendres després d’una setmana intensa: el plaer d’una bona copa de vi, aquest cop del Rosselló i la exquisitesa d’uns bons formatges un dels quals haig d’agrair al meu benvolgut amic Guillem! Quina delícia!

De la multa no me’n faig càrrec!

Al Parlament d'Europa, com pertoca, les coses tenen una immediatesa relativa, és a dir, els outputs es medeixen amb la distància suficient la qual, val a dir, facilita el debat i la tranquil•litat intel•lectual per analitzar, conceptualitzar i prendre les decisions oportunes.

Això em podreu dir que és quelcom normal en un Parlament a on les decisions són tant importants per la vida de la gent. Jo ho voldria subscriure en la seva integritat però malauradament no hi puc estar del tot d’acord.

Quan sense voler, et fixes amb el que fan al Parlament espanyol i veus com les decisions legislatives tant transcendentals són presses a la lleugera, a un li agafa, com a mínim, tremolors. Sense anar més lluny, la llei del avort, l’augment insensat dels impostos d’IVA i rendiments de capitals o pels que ens agrada el futbol, la llei aprovada en el qual regula els drets d’emissió de la televisió.

N’he numerat només algunes, ja que, encara que no tingui un límit formal alhora d’escriure se’m suposa.

El fet és clar: tenim, ens agradi més o menys, un govern el qual és legítim i ha estat votat pel poble català i per majoria aclaparadora. Si no recordo malament 25 diputats del PSOE van sortir del Principat. CiU o ERC, per exemple, en tenen 11 i 3 respectivament.

Per tant, els partits del govern -i de la oposició- són més o menys un fidel reflex de la societat ja que, en una societat demòcrata com la nostra, a on el sufragi universal és un dret, tothom té el dret i dic jo, el deure, de participar en la cosa pública.

Per tant, tenim el que tenim perquè aquesta és la voluntat dels ciutadans. Bell reflex tanmateix de la realitat.

A nivell nacional ens trobem amb una situació paradoxal la qual, val a dir, desconec arreu de la vella Europa. Un govern el qual, necessita de la suma de 5 partits, mal dits tres partits, totalment antagònics – trobes des d’independentistes catalans a unionistes espanyols a comunistes reciclats de verds- per formar un govern en contra del partit que ha guanyat les eleccions.
El principal partit del Parlament de Catalunya, el qual és a on és també per mèrits propis, té certs problemes per trobar aliances per uns possibles pactes de futur. Veurem l’aparició de nous partits que qui sap, podran tenir una clau com la d’ERC de fa uns quants anys?

Per tant, ens trobem en escenaris diferents, a nivell europeu condueixen amb les llums llargues, al parlament espanyol amb llums de posició i al parlament català amb el retrovisor.

Com és d’esperar i veient com va les coses, segurament seria preferible evitar llums de posició i retrovisors ja que, deu no ho vulgui, pot ser una experiència no massa agradable. Per anar fent boca; si no vaig mal encaminat al final d’any a l’Estat Espanyol hi haurà un 20% d’atur. Ep! Culpa del americans. Crisi financera, que no espanyola.

Us imagineu conduint un cotxe a 120 km/h de nit, plovent, amb llums de posició i mirant pel retrovisor?.

Per més informació: www.mossosdesquadra.cat o www.tripartit.cat o www.visitcatalonia.cat. De la multa no me’n faig càrrec!

Es qüestió de saber triar entre tots el millor conductor. Per cert, a un any vista, jo ja he triat. Som-hi!

Les increïbles aventures al Partit Popular

El gran avantatge de tenir el Partit Popular a Catalunya és que poques vegades ens avorrim. N´hi passen tantes i de tan grosses que a vegades és fins i tot més entretingut que el Partido Popular.

De fet, a l’altra punta de l’espectre polític, ERC no es queda enrere. Ara no sabria dir quin guanyaria el primer premi al concurs “Faci el ridícul i guanyi”. Avui mateix en Joan Puigcercós s’enfilava Puigmal amunt dient que l’esforç de la caminada s’assembla a la lluita per aconseguir la independència. En fi.

Del que jo vull parlar és del Partit Popular, un partit que em fa feliç dia sí i dia també (de veure com en són de curts tots plegats). Ara tenim a Montserrat Nebrera abandonant el partit i queixant-se a tort i a dret de tots els seus integrants. I és que qui es posa a la boca del llop… Realment s´ha de ser ingènua. Una persona com Montserrat Nebrera, que es vanta al seu blog de voler la llibertat per Catalunya, i es fa militant del PP, és que realment no veu que 2 i 2 són 4.

Nebrera arremet contra tota la plana del PP al seu nou llibre “En defensa pròpia”, on explica que Aznar li va dir que “Catalunya és una població malalta”. No feia falta que li digués de totes maneres, ja tots sabiem que Aznar no parla català en la intimitat i que alguna cosa d’aquest estil era el que sentia pel Principat.

Nebrera ha convocat tots el mitjans de comunicació a una roda de premsa al Parlament demà dilluns, on explicarà els seus arguments per abandonar el PP i possiblement iniciar un nou projecte. La diversió continua!

Ens supera Déu i sa mare!

Sobre el present i el futur hi ha sempre quelcom el qual ens toca als ciutadans dir la nostra, i més, si atenem el que la cita d’ un dels grans pensadors de la història, Tucídides ens va deixar escrit per sempre «Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil ».

Aquesta setmana vaig tenir, val a dir, la sort i el plaer de poder escoltar i veure l’entrevista que el programa Savis del 33 va fer al Josep Maria Ainaud de Lasarte. Durant la gairebé hora que dura el programa el Sr. Savi, perquè n’és molt, va dir, entre moltes interessants, que estudiar l’historia és molt important per comprendre el present i també fonamental per construir el futur.

Clar, qui no hi està d’acord? Estudiar el passat, la nostra història per entendre el present i construir el futur! Però si això sembla que coi, és una equació molt fàcil em direu, si? Tots d’acord. Caram!

Es veu però que no tots ho veuen tant fàcil això. Vegem-ne l’últim exemple.

L’European Cities Monitor situa a la capital catalana en el seu rànquing en el 4 lloc d’Europa com a ciutat més atractiva per instal·lar-hi un negoci. Això em direu que no és nou i que bé, es repeteix any rere any. I jo us diré; si, teniu raó.

Per tant, pas número u. La història ens diu que Barcelona fa molts anys que està entre el top 10 de les millors ciutats d’Europa per instal·lar-hi un negoci.

El pas número dos ens diu també que no ens movem i si de cas, baixem. Bé doncs, i què està passant em direu. La història ens diu que estàvem i atenció, estem, molt bé però, vet ací, que no anem ja tant bé. Els problemes; els mateixos de sempre: que si manca d’infraestructures – decisió política- , educació – decisió política-. ¿?

Curiós és el rànquing fet per una altra institució independent, aquest cas una londinenca: Barcelona no és entre les 19 ciutats europees més important com a centre de finances. Ens supera Déu i sa mare!

Sabeu quina és les poques ciutats que pujen i la que amb més força ho fa? Segurament molts ho heu encertat: La capital del reino.

El rànquig de que parlava primer diu voluntats. El segon: fets. Us sona els fets i no paraules? Doncs som-hi! La història torna a parlar amb dades. Quan ens posarem a construir futur?