Quina delícia!

Com suposo que és ben normal, i ben dolç que és, val a dir-ho, molts de vosaltres em pregunteu per la nova aventura professional i, és clar, per la nova vida.

Haig de dir, i ja em coneixeu, que no sóc molt procliu a fer cartes obertes en un món com el internet però bé, tampoc hem de ser, entenc jo, tancats al món.

Vet ací, un dia com un altre:

Com sabeu, aquesta setmana a Brussel•les s’han reunit, essent dijous i divendres els dies pròpiament de reunions, els primers ministres dels 27 Estats de la UE.
L’enrenou que s’ha muntat a la vila ha sigut, doncs, de les proporcions imaginables: que si cordó de seguretat, que si radi a on era inaccessible el pas de tota persona aliena a la festa, que si helicòpter, que si balles, i bé, tot el que fos necessari per no destorbar la tranquil•litat de la feina dels caps de govern.

Com a anècdota, avui al matí, de fet, cal dir-ho, eren ja quarts de 10, em trobo encallat en un embús de consideracions destacables. Els cotxes, fent cua un darrere l’altre, amb més o menys calma o nervis, segons com es miri, i la meva estranyesa: el nul moviment dels cotxes i els clàxons fent un xivarri que començava a ensordir tota conversació.

Arribo a la cantonada del carrer i la meva sorpresa: dels tres carrils un estava ballat al pas. Policia a cada cantonada del carrer. Motos amunt i avall. Em pregunto ¿El Tour no va passar ja al mes de juliol i, a sobre, per Catalunya?

El Sr. Agent ens fa un senyal amb la mà, a mi i a molts, un gest del tot inequívoc: el llenguatge de signes de no passis o stop. Tots, religiosament, fent cua. Els cotxes i els vianants, impotents, mirant, com si d’un aparador es tractes i les motos de policia anant passant. La meva curiositat anava augmentant.

Tot d’una, al final de la avinguda, vaig tot de cotxes, com si fos una comitiva, sempre, això si, precedida de motos que, com compte gotes, van passant com si d’una fira de venta de motos es tractés. La singularitat del moment és enorme, i els cotxes, paulatinament, van fent cada cop més una melodia del tot irresistible.

S’acosta finalment la comitiva, i les meves disculpes, no tinc temps d’immortalitzar el moment. El President de la República Francesa, amb la bandera de 3 ralles presidint el cotxe oficial passa pel nostre davant. No us penseu que anava pas sol, una seguit de cotxes l’acompanyaven i fins i tot un microbús a on, val a dir, no hi cabia ni una agulla!

Finalment, arribo a la oficina.

El dia és tranquil, essent, com és normal tractant-se d’un divendres a on no hi ha ni reunions de MEP, ni de grup, ni delegacions, ni intergrups, ni dinars, ni visites, ni res per l’estil. Amb tot, ens va perfecte per fer allò que vas deixant en un racó, problema per solucionar sobre l’altre, quan si que hi ha tot aquest enrenou del que us parlava.

De sobte, ben dinat i capficat amb els assumptes de despatx sona el telèfon. Les primeres paraules em sonen a Xinés , i perdeu la comparació. Torno a preguntar, sort que educadament, qui era, ep! tots serios!, ara entenc, de sobte, no només el Mandari, sinó fins i tot el Cantonés! La meva estimada amiga Xènia encara no ho deu entendre. Era la Secretària d’un Ministre de Finances. Ups. Ara espero que ja ho entenguis...

Cada dia és diferent i cada dia és una aventura. Dilluns, ep, no que és festa, dimarts, serà una nova aventura. Mirarem amb els companys de fer, com cada dia, la meta.

Mentre escric aquestes línies, estic gaudint d’una de les coses que més m’omplen un divendres després d’una setmana intensa: el plaer d’una bona copa de vi, aquest cop del Rosselló i la exquisitesa d’uns bons formatges un dels quals haig d’agrair al meu benvolgut amic Guillem! Quina delícia!