El nen té pipi però...

Ja fa dies que els mitjans de comunicació van farcits de titulars del estil: el govern augmentarà l'obra pública en un 12% respecte l'any passat, per tal de fer front a la situació d'incertesa - no crisi- el govern farà un esforç via construcció de noves infraestructures, el superàvit i el baix dèficit de les comptes públiques faran possible que a Espanya la situació d'impàs es vegi molt amortiguada degut al paper del Estat en l'economia. Així un llarg etcètera.

Com veieu tots venen a dir-nos el mateix. Amb paraules diferents però res més.

El que enlloc ens diuen, per exemple, és que el govern central, i centralitzador d' Espanya, és dintre del grup de la UE -27 països- el que més tarda en pagar allò que s'ha compromès, és a dir, el més moros.
Si en una situació d'extrema debilitat dels mercats financers i, diguem'ho, de creixent tensió i, per tant, d'increment de la taxa de risc, li sumem que el govern d'Espanya, és el que és; el més impresentable alhora de pagar, això pot ser un cocktel explosiu.
Tampoc ningú ens diu que Espanya és el país de la OCDE amb majors cargues regulatories i d'obligacions de compliment. Ningú sembla recordar-se'n que el sector del totxo va generar un 10% del PIB espanyol. O que un 27% del creixement del PIB dels últims anys era gràcies al famós totxo.

No és d'estranyar que comencin a sonar veus, sempre per la porta petita, no fos cas que algú sabés qui ho ha dit, que demanen una reducció del paper del Estat en l'economia.
Si és sabut que l'obra pública no genera ni de llarg el número de llocs de treball que generava la construcció- es calcula que per cada pis és generaven 2,5 llocs de treball induïts-, perquè ens fan somiar en coses que ni en els millors somnis passa.
Genera el mateix en una economia una carretera, una autovia, una ampliació d'un aeroport, a un lloc o un altre? Si el maig del 68 va enterrar el comunisme, els keynesians haurien d'agafar paper i llapis i negre sobre blanc, apuntar-se la mateixa.

Ningú nega el paper creixent del Estat en l'economia. Només cal veure el què vas succeir quan va guanyar ZP les eleccions. De cop i volta les accions de les elèctriques i d'altres actors importants implicats en l'afer van, curiosament, canviar el rumb dubitatiu de les anteriors setmanes a la contendia electoral.

Realisme o cinisme?.

Si al realisme o cinisme del esmentat anteriorment afegim el risc de liquidesa alhora de fer inversions - perquè cal dir-ho, si el govern d' Espanya és tant morós, podem preveure que un dels principals mals de cap de moltes empreses serà que no han podran fer líquid allò que han invertit- fa que la situació no sigui, per llançar coets.

Jo em pregunto:

En les obres públiques les empreses cobraran un "plus" coneixedors de la morositat del govern espanyol? Cobraran les empreses concessionàries, -totes, per casualitat, ubicades a Madrid- un suplement per aconseguir la financiació cada cop més costosa?
Sabrem els ciutadans quin cost té la morositat de les administracions públiques en el contribuent via increment de preus de les concessions?
Sabrem, per tant, quin cost té pel contribuent tenir unes administracions, sempre actuant pel bé general, com les actuals?

Perquè tots sabem que a més risc més prima.

Pare tinc pipi, fill tranquil doncs tanca la porta i així no veig res. Realisme vestit de cinisme pur i dur.

Canvis estructurals.

Com sabeu, sóc estudiant de ciències polítiques i, per tant, com molt bé diu la Xènia, tenim una insaciable curiositat pel què succeeix al nostre entorn.

Així, una de les meves preocupacions, atenció, no dic aficions, és entendre i preveure el què succeirà en les properes jornades. El lector perspicaç entendrà i veurà que el moment actual esdevé molt interessant per un futur politòleg: crisis econòmica amb clares implicacions en la vida pública del ciutadà, crisis en el govern, futures crisis socials, inestabilitats en els Ajuntaments i administracions, etc.

Avui però, he centrat el meu anàlisis sobre el futur del sector públic català:

Els estudis ens diuen que aquest creixerà en quantitat i qualitat, és a dir, es necessitaran més funcionaris i més qualificats -s' entèn llicenciats, enginyers, màsters-.
Què vol dir això, d'entrada més despesa pública per donar o continuar oferint un servei adequat a les exigents demandes de la societat.
Quan analitzes qualitat i quantitat, dius: I ben bé què ens estàs dient, Albert?

La piràmide demogràfica està fent un canvi de 360 graus; hi haurà més avis, pensionistes i menys treballadors degut a la baixa natalitat del país.
La gent gran, col·lectiu que com es veu, creixerà notablement en els propers anys, demanda d'un serveis públics d'una manera molt intensa. L'atenció personalitzada no serà rar avis, sinó el normal.
La demanda de nous professionals amb un perfil més qualificat que l'actual farà que aquest vulguin ser remunerats d'una manera acorde amb el sector privat. A més, les necessitats del sector públic farà que hi hagi més demanda -suma del sector públic més el privat-, conseqüentment, hi haurà més rivalitat per fer-se amb les habilitats d'aquest col·lectiu.

Pronostico una creixent tensió o, dit d'una manera positiva, unes millors condicions professionals pels llicenciats però una preocupant creixent dualització de la societat catalana.
Si el sector públic requereix més treballadors i amb un perfil més qualificat no és descabellat dir que s'hauran d'apujar els impostos i que, per tant, la pressió fiscal augmentarà. Si sabem que el diner és un bé escàs i que entra amb competència directe amb el sector privat... .

No és un anàlisis pessimista, és una resposta a la realitat del Estat del Benestar.

Potser cal obrir un debat seriós sobre les polítiques que hem de fer en els propers 15-20 anys. Per tal que el meu pronòstic no vegi la llum, que és el que desitjo, cal canvis estructurals.

Cal prendre decisions tot i que el context actual no convida el optimisme... . Amb tot aquest no és l'anàlisis d'avui.

T’ho quedaràs mirant?

No fa masses dies, vaig recordar unes paraules del president de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona el qual mostrava la seva preocupació per la poca cultura emprenedora de la societat catalana en contraposició al recent passat.
Així, tot recordant estudis i xerrades amb professors, he volgut fer palès el meu punt de vista.

La Catalunya que avui coneixem, ha sigut terra d'acollida, terra de pas i zona d’un intens comerç ja des dels remots Grecs, a Empúries. Tants anys d’aquest intens i constant corrent de fons ha fet que els catalans esdevinguin emprenedors, creatius, atrevits.
Aquest atreviment però, no ha vingut acompanyat d’abundants recursos naturals. Per tant, l’enginy ha esdevingut crucial per superar tots aquest elements que no feien res més que limitar o condicionar un cert dinamisme empresarial.

Així, la Catalunya emprenedora, la dinàmica, la prospera, la treballadora no ha vingut resultat del no res sinó que és gràcies a la seva gent, al seu caràcter, a la seva voluntat de voler i poder ser.
Aquesta voluntat, el treball, l’esforç, el sacrifici, la meritocràcia esdevé cabdal per entendre el perquè de la Catalunya pròspera de què em referia.

Tals actituds, aptituds - individuals i també col·lectives- amarares al llarg dels anys i canalitzades a través dels gremis, associacionisme han estat breument recollides en un llibre. Jo en diria una petita gran enciclopèdia per entendre el fet català empresarial -Els 100 emprenedors més rellevants de l' història recent catalana -. Autors amb noms i cognoms, que han fet possible que Catalunya esdevingui el què és, una de les principals àrees industrialitzades i dinàmiques d' Europa.

Per tot això hi més, cal que els joves, la gent del país, xopem, ens impregnem d’aquests valors, aptituds, actituds i entenguem que la riquesa econòmica de Catalunya és gràcies a persones com elles.

I és que no és baladí, només el 5% de la població catalana vol crear una empresa.

T'ho quedaràs mirant?

Jo Inc.

L'Albert és un noi de conviccions profundes. Una d'elles és la necessitat que té Catalunya de recuperar l'esperit emprenedor que va caracteritzar el nostre país en un passat no tan remot.
El cap de setmana passat vaig estar a França i vaig veure aquesta revista amb Moi & Cie (Jo i Companyia per als no iniciats) com a article principal. Evidentment, no vaig poder estar-me de comprar-la. Necessitava més background per saber si les idees de l'Albert sobre la reinstauració de l'entrepreneurship català eren factibles.
Sembla que 1/3 de les noves empreses no sobreviuen als tres anys de vida. Entenc, però, que per les que ho aconsegueixen, la realització personal a nivell professional ha de ser gairebé inmillorable.
La part que més m'ha agradat de l'article era la secció de "Etre jeune créateur". Perquè ser jove i montar la seva pròpia empresa ja no és una utopia.
Albert, espero que ens il·lustris amb la teva visió sobre el tema.

Entre nosaltres...

... ara que ningú no ens sent.

Benvinguts a aquest blog de Política, Economia i Societat