Un congrés per a recordar

El discurs pronunciat per Aznar ahir al XVI congrés del Partido Popular va ser, des del meu punt de vista, un molt bon discurs. Realment interessant.

Diuen que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Sembla que el PP n'és un gran exemple. Sembla que el PP hagi oblidat que el fracàs d'Alianza Popular a finals dels anys 80 va ser conseqüència fonamentalment del seu desconeixement sobre la moderació ideològica de l'electorat espanyol. La refundació del partit l'any 1989 tenia per objectiu, entre d'altres, un gir cap al centre. Curiosament, Aznar es va referir ahir a aquest moment, afirmant que des de la refundació del partit, el PP està al centre i, per tant, ningú no els ha d'ensenyar el camí. Em pregunto si realment s'ho creu. Està demostrat que l'electorat espanyol segueix situant-se de mitjana al centre-esquerra ideològic, i em pregunto si Aznar té en compte aquest fet quan diu que ells ja són el centre. Potser la clau de tot plegat està en una frase del principi del discurs: "No ganaremos si pensamos que podemos ignorar a los que ya nos votan. Porque los votos nadie los tiene en propiedad".

Una mica més enllà en el seu discurs, va dir una frase molt interessant: "Nosotros tenemos que ser el partido en el que confíe la mayoría de los españoles. No el partido que gustaría a nuestros adversarios". Tenint en compte que el partit que tots els adversaris del PP desitgen que aquest sigui és un partit d'extrema-dreta, pensava que aquesta frase podia suposar una crida a la moderació, però després de veure que Aznar creu que ja són al centre des de fa anys, una ja no sap què pensar.

Discurs a part, El Mundo ha celebrat unes "primàries online" on els seus lectors podien votar el candidat que creien més adient per dirigir el Partido Popular. El gran guanyador ha estat Rodrigo Rato, i crec que no és baladí. Erem molts els que confiavem que si Rato havia deixat la Presidència del FMI seria per tornar a la primera línia del Partido Popular. Finalment, però, aquest no va ser el cas. I he de dir que és una llàstima. També jo, com tants d'altres, crec que ningú iguala Rato actualment en capacitat i lideratge per tirar el PP endavant. No poso en dubte la intel·ligència de Mariano Rajoy, però el carisma i el reconeixement a nivell internacional de Rodrigo Rato no tenen preu.

En tot cas, Mariano Rajoy és qui ha estat confirmat com a líder del PP en aquest XVI congrés. Caldrà veure com se'n surt de la mà de Maria Dolores de Cospedal.

Un petit bon balanç

Aquest any la primavera acaba amb notícies per a celebrar. Arriben les vacances, la 21a promoció dels Mossos es gradua amb 1/4 de dones, i dues mesures primordials s'instauren per fi a la nostra societat. Parlo de l'obligatorietat dels professors d'universitat de conèixer el català, d'una banda, i de la reforma del Codi Civil català, de l'altra.

A partir d'ara, els professors de les universitats de Catalunya hauran d'acreditar el nivell C de català per ser contractats de manera permanent. Així ho ha aprovat la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya. Una mesura sens dubte necessària per a conservar l'esperit de la universitat catalana.

La reforma del Codi Civil aprovada pel parlament de Catalunya introdueix avenços fonamentals en matèria de drets socials. La reforma preveu el reconeixement dels mateixos drets a tots els tipus de parella, és a dir, als matrimonis i a les unions estables de parella, homosexuals i heterosexuals. D'aquesta manera es fa realitat una de les reivindicacions històriques del col·lectiu homosexual, especialment important per a les lesbianes, podent constar ambdues per fi com a mares de la criatura, amb els efectes legals tan essencials que se'n desprenen.

Són aquests avenços, insignificants per a uns, però definitoris per a d'altres, el que modela la societat cap a un determinat horitzó. És gràcies al progressisme de governs d'esquerres que les societats han evolucionat històricament cap a models de societat més oberts i democràtics. Aquesta és la bona direcció per recórrer el llarg camí pendent en matèria de drets socials.

Religió: l'opi del poble

Qualsevol que m'hagi vist ni que sigui una vegada sabrà que no sóc gaire afí a les teories de Karl Marx. Curiosament, però, la frase més certa que mai hagi llegit atribuïda a algun d'aquests anomenats pensadors és la més coneguda de Marx: La religió és l'opi del poble. És el lacre de la nostra societat. No només una religió, sinó totes a la seva manera. De totes maneres m'atreviria a dir que les pitjors són el catolicisme, més que cap altra corrent cristiana, i l'islam. Quantes barbaritats i tonteries s'arriven a fer en nom de la religió. Alguns actes són injustificables, altres potser tenien raó de ser fa dos mil anys, però no pas ara. Algunes d'aquestes bestieses estan tan integrades a la nostra societat i especialment a la ment d'algunes persones, que són incapaces de veure-hi més enllà. En fi, em sembla una pena com poques n'hi ha, però ja ho diuen: Al pueblo, pan y circo.

International Monetary Conference a Barcelona

S'ha celebrat ahir i avui a l'Hotel Arts de Barcelona la International Monetary Conference, que reuneix els banquers més importants del món, entre els quals destaquen el president del BCE, Jean-Claude Trichet; el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez; el del Banc del Japó, Masaaki Shirakawa; i el president de la Reserva Federal americana, Ben Bernanke, que ha intervingut avui per video-conferència.

Bernanke ha deixat entendre que les baixades de tipus als Estats Units s'han acabat. Paul Krugman assegurava fa poc en una entrevista a LV que el culpable de l'actual crisi no és altre que Alan Greenspan, ex president de la Reserva Federal, no tant per les baixades de tipus que va dur a terme sinó pel laissez-faire que va practicar fins i tot quan es va fer evident que el mercat immobiliari s'havia transformat en una bombolla.

El dilema entre la regulació per a la seguretat d'una banda i la llibertat per al creixement de l'altra és complicat. Cal trobar un equilibri, on poder seguir creixent sense riscos tan elevats a l'horitzó com el que ara està pagant l'economia mundial.

Fàcil d'escriure, difícil de fer-ho realitat.

Un abans i un després per a ERC

Aquest matí esmorzava a la terrassa de la Farga, al costat de la Diagonal entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia. M’he adonat que qui ocupava la taula del costat no era un altre que en Rafel Niubò, conversant (o conspirant) amb un altre home a qui no he reconegut a 4 dies de les eleccions al si d’ERC.

Efectivament, aquest dissabte els militants d’Esquerra Republicana escullen el seu President i Secretari General. Són quatre les candidatures que es presenten, sent Niubò el candidat a Secretari General per la candidatura “carod-ista”, que presenta a Ernest Benach com a candidat a la Presidència.

La candidatura amb més probabilitats de vèncer és la del duo Puigcercós-Ridao, amb el suport de pràcticament tot l’aparell del partit i la majoria dels alts càrrecs, com ha quedat pal·lès al llarg de la campanya.

Les altres dues opcions provenen de les corrents crítiques originades fa poc més d’un any al si d’ERC, encapçalades per Uriel Bertran l’una i Joan Carretero l’altra.

Les eleccions del dia 7 no són qualsevol cosa. Hi va el futur de partit, LA idea del que ha de representar ERC en el ventall polític català, el full de ruta a seguir.

La crisi a Esquerra és evident no només pels pèssims resultats de les últimes conteses electorals, sinó per les disputes internes que s’arroguessen des de ja fa massa (i suposo que, de fet, una cosa va inevitablement lligada amb l’altra).

Cal que el resultat del proper dissabte sigui respectat per les opcions no escollides, i ha de ser objectiu primordial de la nova executiva sorgida de les urnes el fet d’aglutinar els punts de vista divergents al si del partit. Només així Esquerra aconseguirà sortir de la crisi. Integritat interior per èxits possibles.

Campeones nacionales

Res he descobert avui però, a ser sincer, si he vist una nova manera de veure el que ens envolta.

Fa pocs dies, alguns escrivien, i sobretot en mitjans de comunicació auto anomenats de pensament liberal i no nacionalistes, la necessitat de crear campeones nacionales.
Aquests terme es referia a la creació o concentració en mans de poques empreses del pastís del mercat nacional - mai estatal, que no són nacionalistes-. Casos en tenim per donar i vendre. En tot cas, l'últim affaire va ser la fallida opa hostil de Gas Natural sobre Endesa.
Ara se'n torna a parlar i de quina manera:
Iberdrola, Gas Natural, ACS, Sacyr, Iberia ( possible fusió Clikair i Vueling i compra d' Spanair per part de l' aerolínia de bandera - ai perdó que ja no ho és- ) en són alguns exemples. Podríem sumar-ne d'altres com Unión Fenosa o Repsol.
El cas és que el govern, sempre defensant els interessos dels administrats, vol crear campeones nacionales.

En els EUA hi ha una llei de 1890 la Sherman act, una antitrust law, la qual traduït pels no iniciats com jo al angles, es dir una llei antimonopoli. Una llei que afavoreix el ciutadà, l'eficiència i la racionalitat. El senador del qual respon al nom, va dir unes paraules que potser alguns es podrien apuntar:

"Si no tolerem un rei absolut en el poder polític, no hem de tolerar un rei absolut de la producció, transport i venta del que necessitem per viure; si no ens sotmetem a un emperador, no ens hauríem de sotmetre a un autòcrata del comerç, amb el poder per impedir la competència i fixar els preus de qualsevol producte".

Per tant, seguint les lletres escrites al segle XIX, res de cartells, d'oligarquies que no afavoreixin als ciutadans i sí a uns quants que res els importa el què els hi passa als individus que viuen sota al paraigües d'un Estat. Eliminar alternatives, com molt bé ens diu el professor Alfredo Pastor, afavoreix preus més alts i pitjor atenció al client. Us sona telefònica?

Llavors perquè si no són nacionalistes i són liberals actuen en sentit contrari ?.

Però que no havíem quedat en que l'Estat, l'administració reguladora, s'havia de limitar a unes funcions preestablertes i que per sobre de tot, vetllar pel administrat o, com ens diu el dret administratiu; tu ets lliure de fer el què trobis pertinent sempre i quan no hi hagi una llei que digui el contrari.

Per tant, si sabem que la concentració en poques empreses d'un mercat no afavoreix als administrats, perquè volen crear aquests campeones nacionales?

La defensa de la competència mercantil és quelcom molt important, tant, que tal i com ens diu J.Garrigues, sempre van entendre que el nazisme i la concentració del poder polític no eren més que el resultat d'una prèvia concentració de poder econòmic a través de cartells alemanys.

Per tant, que no ens venguin que la creació de campeones nacionales és una política liberal perquè poc té de liberal una proposta pensada quan no afavoreix al mercat i no produeix economies d'escala i que és clarament intervencionista. El bon govern i la transparència són aspectes inherents al liberalisme.
Que no ens venguin dient que no són nacionalistes perquè la creació de campeones nacionales no sé a què respon, però a polítiques de mercat no. Potser els cartells alemanys també eren polítiques de mercat ?.

Ja us he dit que avui he descobert una nova manera de veure el món. Ara, segur que demà aquest que avui s'omplen la boca de liberalisme econòmic i que el nacionalisme és quelcom dels avantpassats criticaran el govern de Putin o la competència deslleial de EDF - Électicité de France -.

Potser menys escrits i més transparència o potser més liberalisme i menys populisme. Els populistes intenten exercir el poder amb el recolzament de la opinió pública en benefici propi.

Veure per creure!

You will never walk alone

D' ençà unes setmanes, la situació política a Catalunya està convertint-se, si m'ho permeteu, del tot rocambolesca. Jo diria que hem passat de la fase del renaixement al barroc més extrem.
Aquí som molt ràpids!

Del govern del progrés hem passat al govern de les quotes i espais de poder. Del govern del intentar fer qualsevulla cosa, hem passat al govern del imposar i sotmetre a qualsevol que està en contra del què jo faig. Exemples:

Pocs mesos enrere alguns deien que el sistema parlamentari és la millor manera de representar la veu del poble, d'assegurar la diversitat d'opinions i que aquesta es pronuncii en tal institució, és a dir, representa al poble de manera directe i li dona un mandat imperatiu per 4 anys:

Si un partit guanya les eleccions , posem pel cas per majoria simple, però no obté els suficients escons al Parlament per ser investit i, en canvi, hi ha una majoria alternativa que sumant els escons de diverses forces polítiques fan una majoria, estàs condemnat a passar a l' oposició.

Es curiós, en el Parlament de Catalunya el sistema parlamentari és el millor perquè permet, en plena legalitat, no sé si legitimitat, sumar forces de no sé quants partits per sumar escons i expulsar al partit guanyador. En canvi, el sistema parlamentari a l'Ajuntament de Barcelona es veu que és molt dolent. Aquí mano jo i si algú no li està bé no és el meu problema. Jo, plenipotenciari, ordeno i mano. Però si no tens majoria absoluta, necessites acords amb altres forces polítiques per tirar endavant qualsevol projecte!!
Caram, tota una coherència política i de saber fer del tot ètica i responsable. És el sentit de la responsabilitat i de país.

L' oposició, veient que el Alcalde feia el que li venia de gust i en contra del que la majoria de regidors del consistori havien votat, han decidit portar el govern d'esquerres a la justícia. És a dir, han judicialitzat la política per la manca de democràcia d'alguns.

El tema no té pèrdua. L'oposició ha hagut de veure's obligada a que el sistema parlamentari sigui respectat tal i com els membres del govern de la Generalitat han venut a tots el vents per fer-se amb el poder. En canvi, aquest model a l'Ajuntament més important de Catalunya, no val.

Senyors, si us plau, una mica de decència política i intel·lectual. Del cinisme hem passat a l' hipocresia.

El que fer del polítics del anomenat "govern de progrés" fa aigües per totes bandes però, que ningú es preocupi, o estan tots junts o passaran tots junts a formar part de l'oposició; això, com és d'imaginar en un govern de distribució de quotes i poder, mai passarà. És allò del You will never walk alone.

Així, l' hipocresia política continuarà i els administrats restarem com a ximples espectadors d'un xou impresentable.

Per fer un símil en dates tan marcades, ni vergonya ni orgull. Ara entenc el partit del Barça contra el Madrid. Els hi van entonar el cant abans del partit: You will never walk alone.

Fets i no paraules!