Escolta, España, Catalunya al habla

Hoy me creo en el deber de responder al presidente de EL PAÍS, Juan Luis Cebrián, en referencia a su artículo "Escolta, Catalunya", publicado en La Tribuna del citado periódico el pasado domingo 23 de septiembre. Con esta respuesta pretendo hacer entender al señor Cebrián cuan errónea es la conclusión a la que llega en su artículo de opinión, cuan impensable y populista, su sentencia de que la independencia de Cataluña supondría la ruina para Cataluña y para España. Para España supondría una pérdida económica quizás como lo fue el Desastre del 98 con la pérdida de las colonias españolas y la consiguiente decadencia del imperio español. Para Cataluña supondría empezar de cero, pero en ningún caso sería el inicio del camino a la perdición.

 

Juan Luis Cebrián acierta en algunas declaraciones y fracasa estrepitosamente en otras. En primer lugar, tiene razón al mencionar la Agencia Tributaria. A estas alturas, y especialmente después del portazo que se llevó el presidente Mas durante la visita a la Moncloa por el pacto fiscal, los catalanes ya hemos entendido que España nunca entregará a Catalunya la titularidad de sus impuestos. Llegados a este punto, los catalanes nos encontramos ante un escenario complicado: en una hipotética independencia, Cataluña perdería todos los impuestos pagados hasta el momento, lo que evidentemente incluye los ahorros en materia de jubilación de más de dos generaciones. Este es el problema al que nos enfrontamos los catalanes. Este y no otro. No es verdad, como Juan Luis Cebrián asume, que Cataluña no esté lista políticamente para la independencia. Cataluña tendrá problemas para la independencia a nivel económico a causa de la estafa y el espolio fiscal al que España nos tiene sometidos. Este es un tema clave, complicado, y el análisis de la viabilidad del cual dejo en manos de los expertos en economía pública. Dado que España no tiene pensado devolvernos ni un euro de nuestros impuestos, ¿puede Cataluña permitirse la independencia? Esta es la pregunta y así lo ha entendido el presidente de la Generalitat. Artur Mas, independentista sin lugar a dudas, ha identificado el callejón sin salida en el camino a la independencia. De ahí sus declaraciones sobre la importancia del pacto fiscal, de ahí el intentar recuperar la soberanía económica antes de apuntarse al frenesí que vive Cataluña en las últimas semanas y anunciar elecciones anticipadas. Todo a su tiempo.

 

En cuanto a la frase "resulta inaceptable la suposición de que es una injusticia que lo recaudado en un territorio sirva para promover el desarrollo y atender las necesidades de los habitantes de otra parte del Estado", yo no tendría nada que objetarle, es un principio de redistribución de la riqueza que se da también en órganos supranacionales como la Unión Europea. Pero como cree usted que reaccionaría Alemania si esta, prestadora de los llamados fondos de solidaridad a Portugal, viera como Portugal empieza a tener mejores infrastructuras, mejores escuelas o mejores prestaciones que Alemania misma? Y si además en Alemania empezaran a faltar los fondos para mantenerse a la altura de Portugal? Este es un escenario impensable y sin embargo es el que se lleva viviendo en Cataluña por más tiempo del que quiero recordar.

 

Finalmente, Juan Luis Cebrián debería cuanto menos revisar el último párrafo de su artículo, donde afirma que la independencia de Cataluña supondría su debacle absoluta. Es curioso que una afirmación de tal envergadura pueda introducirse en el último párrafo, cuando ya no queda espacio para demasiadas aclaraciones. Así es como la única explicación que da el señor Cebrián a la "decadencia galopante y duradera" a la que se enfrentaría una Cataluña independiente es la separación de la Unión Europea y los trámites que seguirían para que Cataluña entrara a formar parte de la UE como estado independiente.

 

Del artículo claramente federalista del señor Cebrián, me complace cuanto menos observar que, como Enric Juliana lo llama, cada vez salen del armario más federalistas, cosa impensable hace apenas dos años. Yo soy de las que cree que "de mica en mica s'omple la pica". Los catalanes llevamos mucho tiempo esperando, pero al final todo llega.

Benvinguda sigui la festa major!

Un dia em deien, farà ja un temps, que cultivar el camp, el amor a la terra, sempre ha estat una tasca àrdua, difícil i constant tot i que molt agraïda. I bé, de sobres es coneguda per tots, aquella expressió catalana de pagès: no diguis que és blat fins que no està al sac i ben lligat.

Així doncs, el pagès llaura el camp esperant que les condicions són les esperades i que no hi haurà sobresalts, digues-li externs o interns, per poder sembrar i lligar el sac.

Hi ha maneres de cuidar el camp que divergeixen molt unes de les altres i les quals, val a dir, poden impactar, o tenen un impacte en el entorn i en el resultat final. Res més sorprenent que anar a diferents comarques per adonar-se de tal realitat ja ben retallada pel sabadellenc Pau Vila. Podríem dir que a cada zona, i afinant molt, a cada llar, cadascú cuida del seu de maneres versemblants doncs la forma i el temps també ho poden ser. Car però, el resultat buscat, crec que universal, és sempre el mateix, puix que hom llaura per collir.

Sempre però, gràcies als fets consumats que t’ensenya l’experiència i el coneixement, descobreixes que hi ha hagut tècniques i usos que han revolucionat, tal i com ens ho ha ensenyat l’historia, tot el sistema de producció.

A la Segarra, terra de secà del nostre petit país, han fet dels pujols un graner que ha alimentat a moltes famílies. Aquesta riquesa, en color d’or pels voltants del mes de juny, esdevé un espectacle el qual recomano a tots guardar en una bon calaix; car hi ha fotos, moments, que omplen tant, que poques coses poden omplir com l’exhibició de la natura del nostre país és capaç de donar.

Nogensmenys però, n’hi ha que sempre fan petites revolucions que poden canviar coses o si més no canviar petits detalls que poden fer una petita muntanya i canviar una part del sistema de producció. N’ hi ha que amb un augment del 40% no en tenen prou, en canvi n’hi ha que amb un 25% salten d’alegria i n’hi ha que amb un 30% fan festa major.

Doncs benvinguda sigui la festa major! ;-)

Carta publicada al diari La Vanguardia

No es un brindis al sol. Es futuro. Los hechos que se suceden con cuentagotas son, cuando menos, inquietantes. Los batacazos que, esta vez, apuntan directamente al noble ejercicio de la política catalana deben conllevar una profunda reflexión a todos y cada uno de nosotros.

La profesión política no ha estado nunca en mínimos de descrédito como hasta ahora y no tenemos otra razón y voluntad que trabajar para volver a recuperar entre todos nosotros la atesorada y necesitada confianza. Las generaciones jóvenes, entre las que me incluyo, estamos empujando, desde abajo, con más o menos acierto y hazaña para, mañana, si cabe, tener la oportunidad yel honor de servir al país. Mi impresión es clara: entre la juventud hay fuerza, hay motor, que falta carburar, tal vez, que trabaja mucho y bien, con ilusión y que de veras alimentará el futuro. En la universidad de la que salgo, la Universitat Autònoma de Barcelona, como en tantas otras universidades catalanas, existe este compromiso por el país y el deseo y amor de servirlo. Lo he visto y vivido durante mis siete años de estudios universitarios.

La cohesión social, la necesidad humana histórica de un liderazgo es más importante en fechas convulsas como en las que nos encontramos. No debemos, a mi entender, agachar la cabeza, sino al contrario: es momento de fraguar cambios.

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20091101/53815058605.html

Quina delícia!

Com suposo que és ben normal, i ben dolç que és, val a dir-ho, molts de vosaltres em pregunteu per la nova aventura professional i, és clar, per la nova vida.

Haig de dir, i ja em coneixeu, que no sóc molt procliu a fer cartes obertes en un món com el internet però bé, tampoc hem de ser, entenc jo, tancats al món.

Vet ací, un dia com un altre:

Com sabeu, aquesta setmana a Brussel•les s’han reunit, essent dijous i divendres els dies pròpiament de reunions, els primers ministres dels 27 Estats de la UE.
L’enrenou que s’ha muntat a la vila ha sigut, doncs, de les proporcions imaginables: que si cordó de seguretat, que si radi a on era inaccessible el pas de tota persona aliena a la festa, que si helicòpter, que si balles, i bé, tot el que fos necessari per no destorbar la tranquil•litat de la feina dels caps de govern.

Com a anècdota, avui al matí, de fet, cal dir-ho, eren ja quarts de 10, em trobo encallat en un embús de consideracions destacables. Els cotxes, fent cua un darrere l’altre, amb més o menys calma o nervis, segons com es miri, i la meva estranyesa: el nul moviment dels cotxes i els clàxons fent un xivarri que començava a ensordir tota conversació.

Arribo a la cantonada del carrer i la meva sorpresa: dels tres carrils un estava ballat al pas. Policia a cada cantonada del carrer. Motos amunt i avall. Em pregunto ¿El Tour no va passar ja al mes de juliol i, a sobre, per Catalunya?

El Sr. Agent ens fa un senyal amb la mà, a mi i a molts, un gest del tot inequívoc: el llenguatge de signes de no passis o stop. Tots, religiosament, fent cua. Els cotxes i els vianants, impotents, mirant, com si d’un aparador es tractes i les motos de policia anant passant. La meva curiositat anava augmentant.

Tot d’una, al final de la avinguda, vaig tot de cotxes, com si fos una comitiva, sempre, això si, precedida de motos que, com compte gotes, van passant com si d’una fira de venta de motos es tractés. La singularitat del moment és enorme, i els cotxes, paulatinament, van fent cada cop més una melodia del tot irresistible.

S’acosta finalment la comitiva, i les meves disculpes, no tinc temps d’immortalitzar el moment. El President de la República Francesa, amb la bandera de 3 ralles presidint el cotxe oficial passa pel nostre davant. No us penseu que anava pas sol, una seguit de cotxes l’acompanyaven i fins i tot un microbús a on, val a dir, no hi cabia ni una agulla!

Finalment, arribo a la oficina.

El dia és tranquil, essent, com és normal tractant-se d’un divendres a on no hi ha ni reunions de MEP, ni de grup, ni delegacions, ni intergrups, ni dinars, ni visites, ni res per l’estil. Amb tot, ens va perfecte per fer allò que vas deixant en un racó, problema per solucionar sobre l’altre, quan si que hi ha tot aquest enrenou del que us parlava.

De sobte, ben dinat i capficat amb els assumptes de despatx sona el telèfon. Les primeres paraules em sonen a Xinés , i perdeu la comparació. Torno a preguntar, sort que educadament, qui era, ep! tots serios!, ara entenc, de sobte, no només el Mandari, sinó fins i tot el Cantonés! La meva estimada amiga Xènia encara no ho deu entendre. Era la Secretària d’un Ministre de Finances. Ups. Ara espero que ja ho entenguis...

Cada dia és diferent i cada dia és una aventura. Dilluns, ep, no que és festa, dimarts, serà una nova aventura. Mirarem amb els companys de fer, com cada dia, la meta.

Mentre escric aquestes línies, estic gaudint d’una de les coses que més m’omplen un divendres després d’una setmana intensa: el plaer d’una bona copa de vi, aquest cop del Rosselló i la exquisitesa d’uns bons formatges un dels quals haig d’agrair al meu benvolgut amic Guillem! Quina delícia!

De la multa no me’n faig càrrec!

Al Parlament d'Europa, com pertoca, les coses tenen una immediatesa relativa, és a dir, els outputs es medeixen amb la distància suficient la qual, val a dir, facilita el debat i la tranquil•litat intel•lectual per analitzar, conceptualitzar i prendre les decisions oportunes.

Això em podreu dir que és quelcom normal en un Parlament a on les decisions són tant importants per la vida de la gent. Jo ho voldria subscriure en la seva integritat però malauradament no hi puc estar del tot d’acord.

Quan sense voler, et fixes amb el que fan al Parlament espanyol i veus com les decisions legislatives tant transcendentals són presses a la lleugera, a un li agafa, com a mínim, tremolors. Sense anar més lluny, la llei del avort, l’augment insensat dels impostos d’IVA i rendiments de capitals o pels que ens agrada el futbol, la llei aprovada en el qual regula els drets d’emissió de la televisió.

N’he numerat només algunes, ja que, encara que no tingui un límit formal alhora d’escriure se’m suposa.

El fet és clar: tenim, ens agradi més o menys, un govern el qual és legítim i ha estat votat pel poble català i per majoria aclaparadora. Si no recordo malament 25 diputats del PSOE van sortir del Principat. CiU o ERC, per exemple, en tenen 11 i 3 respectivament.

Per tant, els partits del govern -i de la oposició- són més o menys un fidel reflex de la societat ja que, en una societat demòcrata com la nostra, a on el sufragi universal és un dret, tothom té el dret i dic jo, el deure, de participar en la cosa pública.

Per tant, tenim el que tenim perquè aquesta és la voluntat dels ciutadans. Bell reflex tanmateix de la realitat.

A nivell nacional ens trobem amb una situació paradoxal la qual, val a dir, desconec arreu de la vella Europa. Un govern el qual, necessita de la suma de 5 partits, mal dits tres partits, totalment antagònics – trobes des d’independentistes catalans a unionistes espanyols a comunistes reciclats de verds- per formar un govern en contra del partit que ha guanyat les eleccions.
El principal partit del Parlament de Catalunya, el qual és a on és també per mèrits propis, té certs problemes per trobar aliances per uns possibles pactes de futur. Veurem l’aparició de nous partits que qui sap, podran tenir una clau com la d’ERC de fa uns quants anys?

Per tant, ens trobem en escenaris diferents, a nivell europeu condueixen amb les llums llargues, al parlament espanyol amb llums de posició i al parlament català amb el retrovisor.

Com és d’esperar i veient com va les coses, segurament seria preferible evitar llums de posició i retrovisors ja que, deu no ho vulgui, pot ser una experiència no massa agradable. Per anar fent boca; si no vaig mal encaminat al final d’any a l’Estat Espanyol hi haurà un 20% d’atur. Ep! Culpa del americans. Crisi financera, que no espanyola.

Us imagineu conduint un cotxe a 120 km/h de nit, plovent, amb llums de posició i mirant pel retrovisor?.

Per més informació: www.mossosdesquadra.cat o www.tripartit.cat o www.visitcatalonia.cat. De la multa no me’n faig càrrec!

Es qüestió de saber triar entre tots el millor conductor. Per cert, a un any vista, jo ja he triat. Som-hi!

Les increïbles aventures al Partit Popular

El gran avantatge de tenir el Partit Popular a Catalunya és que poques vegades ens avorrim. N´hi passen tantes i de tan grosses que a vegades és fins i tot més entretingut que el Partido Popular.

De fet, a l’altra punta de l’espectre polític, ERC no es queda enrere. Ara no sabria dir quin guanyaria el primer premi al concurs “Faci el ridícul i guanyi”. Avui mateix en Joan Puigcercós s’enfilava Puigmal amunt dient que l’esforç de la caminada s’assembla a la lluita per aconseguir la independència. En fi.

Del que jo vull parlar és del Partit Popular, un partit que em fa feliç dia sí i dia també (de veure com en són de curts tots plegats). Ara tenim a Montserrat Nebrera abandonant el partit i queixant-se a tort i a dret de tots els seus integrants. I és que qui es posa a la boca del llop… Realment s´ha de ser ingènua. Una persona com Montserrat Nebrera, que es vanta al seu blog de voler la llibertat per Catalunya, i es fa militant del PP, és que realment no veu que 2 i 2 són 4.

Nebrera arremet contra tota la plana del PP al seu nou llibre “En defensa pròpia”, on explica que Aznar li va dir que “Catalunya és una població malalta”. No feia falta que li digués de totes maneres, ja tots sabiem que Aznar no parla català en la intimitat i que alguna cosa d’aquest estil era el que sentia pel Principat.

Nebrera ha convocat tots el mitjans de comunicació a una roda de premsa al Parlament demà dilluns, on explicarà els seus arguments per abandonar el PP i possiblement iniciar un nou projecte. La diversió continua!

Ens supera Déu i sa mare!

Sobre el present i el futur hi ha sempre quelcom el qual ens toca als ciutadans dir la nostra, i més, si atenem el que la cita d’ un dels grans pensadors de la història, Tucídides ens va deixar escrit per sempre «Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil ».

Aquesta setmana vaig tenir, val a dir, la sort i el plaer de poder escoltar i veure l’entrevista que el programa Savis del 33 va fer al Josep Maria Ainaud de Lasarte. Durant la gairebé hora que dura el programa el Sr. Savi, perquè n’és molt, va dir, entre moltes interessants, que estudiar l’historia és molt important per comprendre el present i també fonamental per construir el futur.

Clar, qui no hi està d’acord? Estudiar el passat, la nostra història per entendre el present i construir el futur! Però si això sembla que coi, és una equació molt fàcil em direu, si? Tots d’acord. Caram!

Es veu però que no tots ho veuen tant fàcil això. Vegem-ne l’últim exemple.

L’European Cities Monitor situa a la capital catalana en el seu rànquing en el 4 lloc d’Europa com a ciutat més atractiva per instal·lar-hi un negoci. Això em direu que no és nou i que bé, es repeteix any rere any. I jo us diré; si, teniu raó.

Per tant, pas número u. La història ens diu que Barcelona fa molts anys que està entre el top 10 de les millors ciutats d’Europa per instal·lar-hi un negoci.

El pas número dos ens diu també que no ens movem i si de cas, baixem. Bé doncs, i què està passant em direu. La història ens diu que estàvem i atenció, estem, molt bé però, vet ací, que no anem ja tant bé. Els problemes; els mateixos de sempre: que si manca d’infraestructures – decisió política- , educació – decisió política-. ¿?

Curiós és el rànquing fet per una altra institució independent, aquest cas una londinenca: Barcelona no és entre les 19 ciutats europees més important com a centre de finances. Ens supera Déu i sa mare!

Sabeu quina és les poques ciutats que pujen i la que amb més força ho fa? Segurament molts ho heu encertat: La capital del reino.

El rànquig de que parlava primer diu voluntats. El segon: fets. Us sona els fets i no paraules? Doncs som-hi! La història torna a parlar amb dades. Quan ens posarem a construir futur?

A mobilitzar!

Avui, sense voler-ho he començat a fer càbales sobre quin serà el possible futur resultat de les eleccions al Parlament Català.

Recentment, vaig estar llegint –val a dir, amb cert esceptisme- unes enquestes publicades per un diari de l’orbita socialista, que si, en els temps que corren, potser si, teniu raó, costa de saber quin és. El cas és que deien que la Convergència i Unió de la poma, guanyaria en unes hipotètiques les eleccions celebrades avui a la ciutat de Barcelona. Tot val a dir que no era pas un resultat clar, sinó, podríem dir-ne, un empat tècnic. Tal portada em va deixar una estona en silenci, sense comentar-ho. Què vol pretendre el director del diari? Ens estan anunciant l’inici de campanya?

No em costa de creure que el principal partit del tripartit del ja descartat Saura i ara, escampat a totes direccions, del decapitat Vicepresident Carod- Rovira, li interessa començar la batalla electoral. 3 contra 1? O 1 a 4 ? No recordo quin dels dos – Tremosa o Junqueres - , o potser si, ambdós, afirmaven i atenent les estadístiques, amb raó, que el nacionalisme no espanyol es queda a casa, és a dir, no acudeix a la crida dels partits per dipositar la butlleta.

Així, em desperta la curiositat el paper que pugui tenir “ ponderant ?” el corrent del Sr. Carretero. Moltes són les veus que parlen ja del nou partit al parlament com si les eleccions ja fossin un fet. Veure’m. Queda clara una cosa, un any és una eternitat però mirat amb perspectiva, és molt poc. Si no recordo malament, les eleccions són al juny, juliol del 2010, a can Barça, vull dir, perdoneu. Llançament de campanya per aquelles dates amb un personatge estrella?

Queda clara una cosa, el catalanisme polític està viu i inquiet, està vigoròs i amb ganes d’avançar. És decisió dels catalanisme que inunda l’abstenció els qui decidiran el futur dels propers 4 anys.

A mobilitzar!

Europa des de la perspectiva errònia

No deixeu de llegir dos magnífics articles de La Vanguardia d'avui. Fomentando la abstención de Francesc de Carreras y UE: del café al cibercafé de Ferran Requejo, aquest últim només a l'edició impresa. Els dos autors, catedràtics en Dret Constitucional i Ciència Política respectivament, plantegen les febleses de la campanya per a les eleccions europees. Dos articles d'allò més il·lustratius que deixen entreveure que la campanya s'ha plantejat des d'un punt de vista completament erroni: en clau local i amb un format que s'allunya del diàleg racional que hauria de representar la política.

La píndola de l'endemà sense recepta

Aquests dies s'ha donat llum verda a la venda de la píndola de l'endemà sense recepta a les farmàcies. Aquesta és una mesura que ja s'aplica a altres països de la Unió Europea com França, Bèlgica o Regne Unit, per citar-ne alguns.

És molt probable que aquest fàcil accés a la píndola assoleixi l'objectiu primordial de reduir els embarassos no desitjats. Representa una disminució en el temps i en els recursos que s'han d'emprar per aconseguir-la. Un atac frontal a la burocràcia, diria jo; fet que venint de El Gobierno no és poca cosa.

Tot i així, els efectes d'aquesta píndola poden ser fatals si se'n fa un ús abusiu. Cal tenir en compte que ens trobem davant d'un tractament hormonal que no s'hauria de prendre més de dues vegades l'any a risc d'accentuar les possibilitats d'infertilitat en la dona. És fonamental, doncs, que aquesta mesura vingui acompanyada d'un exhaustiu programa d'educació sexual, primordialment a les escoles però també de cara a la societat en general, o podria acabar sent pitjor el remei que la malaltia, parlant en frase feta.

Ramon Tremosa i el capital privat a les universitats públiques

El candidat de CiU a les eleccions europees, Ramon Tremosa, ha participat avui en un col·loqui organitzat pel Fòrum Europa. Tremosa ha criticat durament els estudiants anti-Bolonya, i ja era hora que algú posés els punts sobre les is. Tremosa ha volgut deixar clar que aquest és un grup minoritari l'imatge del qual ha estat potenciada pels mitjans de comunicació. 

Ja és hora d'acabar amb aquesta por al canvi existent a Catalunya com enlloc més. Ja és hora de dir prou als qui es volen quedar ancorats al passat. És hora de tirar endavant, que les universitats del país evolucionin, que es facin mereixedores d'un lloc en els millors dels rànquings mundials. 

Actualment això no és possible per nombroses raons. Una de les quals és el deute que arrosseguen les universitats públiques a Catalunya, fet que presenta un greu problema per al manteniment d'aquest sistema. Tremosa ha defensat l'entrada de capital privat a la universitat pública, i jo crec que té tota la raó. Si alguna cosa vam aprendre l'Albert i jo en aquelles classes de Gestió Pública on no podíem deixar de parlar, és la ineficiència que a vegades s'acumula al sector públic a causa de la burocràcia i de la falta de competència REAL. L'entrada de capital privat pot espantar segons qui, però és hora de posar-se les piles i deixar-se de tonteries.

Gestión

Como ciudadano de a pie, hay cosas que me cuestan de entender, a lo mejor es cosa mía, dadas mis limitaciones, o es cosa de muchos, no lo sé. Así, cuando uno ve en el embrollo en el que nos hemos o nos han metido uno queda, cuanto menos, asombrado de lo que ve. Como decía, soy un ciudadano de pie que trata de saber a donde estamos. Haciendo un poco de memoria me encuentro que el Ajuntament, durante esos años de bonanza económica en el que todo iba cuanto menos bien, hizo unas políticas sociales y urbanísticas que, para algunos o muchos, no lo sé, les supo como un regalo de la Administración. Durante este periodo, que como sabíamos, era limitado, se hizo un gran gasto en tales políticas. Mientras el ciudadano de pie, aquel que se levanta cada día para ganarse su pan, veía aumentar sus carga impositiva y lo más perjudicial, veía como des de la Casa de la Vila, no se hacían proyectos claros y con ambición de futuro. Me pregunto, a dónde a estado la ambición del Ajuntament de Sabadell de la que fue la Manchester del Estado?, A dónde residen las ambiciones para hacer Sabadell una ciudad con futuro en el que sus ciudadanos puedan creer en ella? Me dirán algunos que se reparo las calles, se limpio y demás. Y bien, se está ejecutando la ampliación de la linea de los Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (es obra del actual govern? Perfecto, eso es gestionar. Ahora, durante este tiempo, qué hemos hecho para sentir-nos orgullosos de la ciudad? Bueno, dicen que mantenemos grandes expectativas en el aeropuerto como motor económico, sobretodo después de que el Gobierno de España nos cerrase la puerta a la creación de más de 200 puestos de trabajo. Y como respuesta, des del consistorio proyectan y ejecutan un polígono al lado del mismo para naves industriales, como si eso fuera un gran mérito, ¡recalificar terrenos! .Se nos dice que se ha hecho un gran esfuerzo para mejorar la cara del rio Ripoll, bien! (obra del actual govern?) ¿Y el futuro? Pasa por el río y por el nuevo polígono que según el panfleto que recibí del Ajuntament de Sabadell, se trata de una gran obra para que se instalen empresas? pero ¿Qué empresas? ¿El Ajuntament está buscando empresas? ¿De qué sector? ¿Cuál es la apuesta de la Administración Pública? ¿Qué modelo económico es el mejor para la ciudad, O cuál es el modelo que estamos siguiendo? Yo, como ciudadano de pie me doy cuenta que las empresas des de hace años, y no 4, se van en busca de mano de obra más barata y mejores condiciones. Vaya, las famosas deslocalizaciones. Me imagino que el Ajuntament ya no piensa en PIB sino en PNB. O tal vez el futuro pasa por tener y crear un tejido empresarial puntero e innovador, que cree sinergias, entre ellas, las universidades? O quien sabe, ¿ pasa por tener una administración innovadora y que realmente cree riqueza y que sea motor de cambio? ¿Saben que en el Estado de Delawer, en los admirados EE.UU., casi el 50 % de las sedes de las grandes empresas se han instalado en tal Estado por su gran creatividad e innovación administrativa? Y en Sabadell, atención, perdemos a nuestra gran empresa, Banc Sabadell! Tal vez pase, quien sabe, por reclamar mediante artículos a diarios más dinero para continuar dando servicios que les son cedidos sin tener financiación... Por favor, dejen de buscar los problemas a fuera y miren sólo un poco en su casa.

Un congrés per a recordar

El discurs pronunciat per Aznar ahir al XVI congrés del Partido Popular va ser, des del meu punt de vista, un molt bon discurs. Realment interessant.

Diuen que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra. Sembla que el PP n'és un gran exemple. Sembla que el PP hagi oblidat que el fracàs d'Alianza Popular a finals dels anys 80 va ser conseqüència fonamentalment del seu desconeixement sobre la moderació ideològica de l'electorat espanyol. La refundació del partit l'any 1989 tenia per objectiu, entre d'altres, un gir cap al centre. Curiosament, Aznar es va referir ahir a aquest moment, afirmant que des de la refundació del partit, el PP està al centre i, per tant, ningú no els ha d'ensenyar el camí. Em pregunto si realment s'ho creu. Està demostrat que l'electorat espanyol segueix situant-se de mitjana al centre-esquerra ideològic, i em pregunto si Aznar té en compte aquest fet quan diu que ells ja són el centre. Potser la clau de tot plegat està en una frase del principi del discurs: "No ganaremos si pensamos que podemos ignorar a los que ya nos votan. Porque los votos nadie los tiene en propiedad".

Una mica més enllà en el seu discurs, va dir una frase molt interessant: "Nosotros tenemos que ser el partido en el que confíe la mayoría de los españoles. No el partido que gustaría a nuestros adversarios". Tenint en compte que el partit que tots els adversaris del PP desitgen que aquest sigui és un partit d'extrema-dreta, pensava que aquesta frase podia suposar una crida a la moderació, però després de veure que Aznar creu que ja són al centre des de fa anys, una ja no sap què pensar.

Discurs a part, El Mundo ha celebrat unes "primàries online" on els seus lectors podien votar el candidat que creien més adient per dirigir el Partido Popular. El gran guanyador ha estat Rodrigo Rato, i crec que no és baladí. Erem molts els que confiavem que si Rato havia deixat la Presidència del FMI seria per tornar a la primera línia del Partido Popular. Finalment, però, aquest no va ser el cas. I he de dir que és una llàstima. També jo, com tants d'altres, crec que ningú iguala Rato actualment en capacitat i lideratge per tirar el PP endavant. No poso en dubte la intel·ligència de Mariano Rajoy, però el carisma i el reconeixement a nivell internacional de Rodrigo Rato no tenen preu.

En tot cas, Mariano Rajoy és qui ha estat confirmat com a líder del PP en aquest XVI congrés. Caldrà veure com se'n surt de la mà de Maria Dolores de Cospedal.

Un petit bon balanç

Aquest any la primavera acaba amb notícies per a celebrar. Arriben les vacances, la 21a promoció dels Mossos es gradua amb 1/4 de dones, i dues mesures primordials s'instauren per fi a la nostra societat. Parlo de l'obligatorietat dels professors d'universitat de conèixer el català, d'una banda, i de la reforma del Codi Civil català, de l'altra.

A partir d'ara, els professors de les universitats de Catalunya hauran d'acreditar el nivell C de català per ser contractats de manera permanent. Així ho ha aprovat la Junta del Consell Interuniversitari de Catalunya. Una mesura sens dubte necessària per a conservar l'esperit de la universitat catalana.

La reforma del Codi Civil aprovada pel parlament de Catalunya introdueix avenços fonamentals en matèria de drets socials. La reforma preveu el reconeixement dels mateixos drets a tots els tipus de parella, és a dir, als matrimonis i a les unions estables de parella, homosexuals i heterosexuals. D'aquesta manera es fa realitat una de les reivindicacions històriques del col·lectiu homosexual, especialment important per a les lesbianes, podent constar ambdues per fi com a mares de la criatura, amb els efectes legals tan essencials que se'n desprenen.

Són aquests avenços, insignificants per a uns, però definitoris per a d'altres, el que modela la societat cap a un determinat horitzó. És gràcies al progressisme de governs d'esquerres que les societats han evolucionat històricament cap a models de societat més oberts i democràtics. Aquesta és la bona direcció per recórrer el llarg camí pendent en matèria de drets socials.

Religió: l'opi del poble

Qualsevol que m'hagi vist ni que sigui una vegada sabrà que no sóc gaire afí a les teories de Karl Marx. Curiosament, però, la frase més certa que mai hagi llegit atribuïda a algun d'aquests anomenats pensadors és la més coneguda de Marx: La religió és l'opi del poble. És el lacre de la nostra societat. No només una religió, sinó totes a la seva manera. De totes maneres m'atreviria a dir que les pitjors són el catolicisme, més que cap altra corrent cristiana, i l'islam. Quantes barbaritats i tonteries s'arriven a fer en nom de la religió. Alguns actes són injustificables, altres potser tenien raó de ser fa dos mil anys, però no pas ara. Algunes d'aquestes bestieses estan tan integrades a la nostra societat i especialment a la ment d'algunes persones, que són incapaces de veure-hi més enllà. En fi, em sembla una pena com poques n'hi ha, però ja ho diuen: Al pueblo, pan y circo.

International Monetary Conference a Barcelona

S'ha celebrat ahir i avui a l'Hotel Arts de Barcelona la International Monetary Conference, que reuneix els banquers més importants del món, entre els quals destaquen el president del BCE, Jean-Claude Trichet; el gobernador del Banco de España, Miguel Ángel Fernández Ordóñez; el del Banc del Japó, Masaaki Shirakawa; i el president de la Reserva Federal americana, Ben Bernanke, que ha intervingut avui per video-conferència.

Bernanke ha deixat entendre que les baixades de tipus als Estats Units s'han acabat. Paul Krugman assegurava fa poc en una entrevista a LV que el culpable de l'actual crisi no és altre que Alan Greenspan, ex president de la Reserva Federal, no tant per les baixades de tipus que va dur a terme sinó pel laissez-faire que va practicar fins i tot quan es va fer evident que el mercat immobiliari s'havia transformat en una bombolla.

El dilema entre la regulació per a la seguretat d'una banda i la llibertat per al creixement de l'altra és complicat. Cal trobar un equilibri, on poder seguir creixent sense riscos tan elevats a l'horitzó com el que ara està pagant l'economia mundial.

Fàcil d'escriure, difícil de fer-ho realitat.

Un abans i un després per a ERC

Aquest matí esmorzava a la terrassa de la Farga, al costat de la Diagonal entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia. M’he adonat que qui ocupava la taula del costat no era un altre que en Rafel Niubò, conversant (o conspirant) amb un altre home a qui no he reconegut a 4 dies de les eleccions al si d’ERC.

Efectivament, aquest dissabte els militants d’Esquerra Republicana escullen el seu President i Secretari General. Són quatre les candidatures que es presenten, sent Niubò el candidat a Secretari General per la candidatura “carod-ista”, que presenta a Ernest Benach com a candidat a la Presidència.

La candidatura amb més probabilitats de vèncer és la del duo Puigcercós-Ridao, amb el suport de pràcticament tot l’aparell del partit i la majoria dels alts càrrecs, com ha quedat pal·lès al llarg de la campanya.

Les altres dues opcions provenen de les corrents crítiques originades fa poc més d’un any al si d’ERC, encapçalades per Uriel Bertran l’una i Joan Carretero l’altra.

Les eleccions del dia 7 no són qualsevol cosa. Hi va el futur de partit, LA idea del que ha de representar ERC en el ventall polític català, el full de ruta a seguir.

La crisi a Esquerra és evident no només pels pèssims resultats de les últimes conteses electorals, sinó per les disputes internes que s’arroguessen des de ja fa massa (i suposo que, de fet, una cosa va inevitablement lligada amb l’altra).

Cal que el resultat del proper dissabte sigui respectat per les opcions no escollides, i ha de ser objectiu primordial de la nova executiva sorgida de les urnes el fet d’aglutinar els punts de vista divergents al si del partit. Només així Esquerra aconseguirà sortir de la crisi. Integritat interior per èxits possibles.

Campeones nacionales

Res he descobert avui però, a ser sincer, si he vist una nova manera de veure el que ens envolta.

Fa pocs dies, alguns escrivien, i sobretot en mitjans de comunicació auto anomenats de pensament liberal i no nacionalistes, la necessitat de crear campeones nacionales.
Aquests terme es referia a la creació o concentració en mans de poques empreses del pastís del mercat nacional - mai estatal, que no són nacionalistes-. Casos en tenim per donar i vendre. En tot cas, l'últim affaire va ser la fallida opa hostil de Gas Natural sobre Endesa.
Ara se'n torna a parlar i de quina manera:
Iberdrola, Gas Natural, ACS, Sacyr, Iberia ( possible fusió Clikair i Vueling i compra d' Spanair per part de l' aerolínia de bandera - ai perdó que ja no ho és- ) en són alguns exemples. Podríem sumar-ne d'altres com Unión Fenosa o Repsol.
El cas és que el govern, sempre defensant els interessos dels administrats, vol crear campeones nacionales.

En els EUA hi ha una llei de 1890 la Sherman act, una antitrust law, la qual traduït pels no iniciats com jo al angles, es dir una llei antimonopoli. Una llei que afavoreix el ciutadà, l'eficiència i la racionalitat. El senador del qual respon al nom, va dir unes paraules que potser alguns es podrien apuntar:

"Si no tolerem un rei absolut en el poder polític, no hem de tolerar un rei absolut de la producció, transport i venta del que necessitem per viure; si no ens sotmetem a un emperador, no ens hauríem de sotmetre a un autòcrata del comerç, amb el poder per impedir la competència i fixar els preus de qualsevol producte".

Per tant, seguint les lletres escrites al segle XIX, res de cartells, d'oligarquies que no afavoreixin als ciutadans i sí a uns quants que res els importa el què els hi passa als individus que viuen sota al paraigües d'un Estat. Eliminar alternatives, com molt bé ens diu el professor Alfredo Pastor, afavoreix preus més alts i pitjor atenció al client. Us sona telefònica?

Llavors perquè si no són nacionalistes i són liberals actuen en sentit contrari ?.

Però que no havíem quedat en que l'Estat, l'administració reguladora, s'havia de limitar a unes funcions preestablertes i que per sobre de tot, vetllar pel administrat o, com ens diu el dret administratiu; tu ets lliure de fer el què trobis pertinent sempre i quan no hi hagi una llei que digui el contrari.

Per tant, si sabem que la concentració en poques empreses d'un mercat no afavoreix als administrats, perquè volen crear aquests campeones nacionales?

La defensa de la competència mercantil és quelcom molt important, tant, que tal i com ens diu J.Garrigues, sempre van entendre que el nazisme i la concentració del poder polític no eren més que el resultat d'una prèvia concentració de poder econòmic a través de cartells alemanys.

Per tant, que no ens venguin que la creació de campeones nacionales és una política liberal perquè poc té de liberal una proposta pensada quan no afavoreix al mercat i no produeix economies d'escala i que és clarament intervencionista. El bon govern i la transparència són aspectes inherents al liberalisme.
Que no ens venguin dient que no són nacionalistes perquè la creació de campeones nacionales no sé a què respon, però a polítiques de mercat no. Potser els cartells alemanys també eren polítiques de mercat ?.

Ja us he dit que avui he descobert una nova manera de veure el món. Ara, segur que demà aquest que avui s'omplen la boca de liberalisme econòmic i que el nacionalisme és quelcom dels avantpassats criticaran el govern de Putin o la competència deslleial de EDF - Électicité de France -.

Potser menys escrits i més transparència o potser més liberalisme i menys populisme. Els populistes intenten exercir el poder amb el recolzament de la opinió pública en benefici propi.

Veure per creure!

You will never walk alone

D' ençà unes setmanes, la situació política a Catalunya està convertint-se, si m'ho permeteu, del tot rocambolesca. Jo diria que hem passat de la fase del renaixement al barroc més extrem.
Aquí som molt ràpids!

Del govern del progrés hem passat al govern de les quotes i espais de poder. Del govern del intentar fer qualsevulla cosa, hem passat al govern del imposar i sotmetre a qualsevol que està en contra del què jo faig. Exemples:

Pocs mesos enrere alguns deien que el sistema parlamentari és la millor manera de representar la veu del poble, d'assegurar la diversitat d'opinions i que aquesta es pronuncii en tal institució, és a dir, representa al poble de manera directe i li dona un mandat imperatiu per 4 anys:

Si un partit guanya les eleccions , posem pel cas per majoria simple, però no obté els suficients escons al Parlament per ser investit i, en canvi, hi ha una majoria alternativa que sumant els escons de diverses forces polítiques fan una majoria, estàs condemnat a passar a l' oposició.

Es curiós, en el Parlament de Catalunya el sistema parlamentari és el millor perquè permet, en plena legalitat, no sé si legitimitat, sumar forces de no sé quants partits per sumar escons i expulsar al partit guanyador. En canvi, el sistema parlamentari a l'Ajuntament de Barcelona es veu que és molt dolent. Aquí mano jo i si algú no li està bé no és el meu problema. Jo, plenipotenciari, ordeno i mano. Però si no tens majoria absoluta, necessites acords amb altres forces polítiques per tirar endavant qualsevol projecte!!
Caram, tota una coherència política i de saber fer del tot ètica i responsable. És el sentit de la responsabilitat i de país.

L' oposició, veient que el Alcalde feia el que li venia de gust i en contra del que la majoria de regidors del consistori havien votat, han decidit portar el govern d'esquerres a la justícia. És a dir, han judicialitzat la política per la manca de democràcia d'alguns.

El tema no té pèrdua. L'oposició ha hagut de veure's obligada a que el sistema parlamentari sigui respectat tal i com els membres del govern de la Generalitat han venut a tots el vents per fer-se amb el poder. En canvi, aquest model a l'Ajuntament més important de Catalunya, no val.

Senyors, si us plau, una mica de decència política i intel·lectual. Del cinisme hem passat a l' hipocresia.

El que fer del polítics del anomenat "govern de progrés" fa aigües per totes bandes però, que ningú es preocupi, o estan tots junts o passaran tots junts a formar part de l'oposició; això, com és d'imaginar en un govern de distribució de quotes i poder, mai passarà. És allò del You will never walk alone.

Així, l' hipocresia política continuarà i els administrats restarem com a ximples espectadors d'un xou impresentable.

Per fer un símil en dates tan marcades, ni vergonya ni orgull. Ara entenc el partit del Barça contra el Madrid. Els hi van entonar el cant abans del partit: You will never walk alone.

Fets i no paraules!

El nen té pipi però...

Ja fa dies que els mitjans de comunicació van farcits de titulars del estil: el govern augmentarà l'obra pública en un 12% respecte l'any passat, per tal de fer front a la situació d'incertesa - no crisi- el govern farà un esforç via construcció de noves infraestructures, el superàvit i el baix dèficit de les comptes públiques faran possible que a Espanya la situació d'impàs es vegi molt amortiguada degut al paper del Estat en l'economia. Així un llarg etcètera.

Com veieu tots venen a dir-nos el mateix. Amb paraules diferents però res més.

El que enlloc ens diuen, per exemple, és que el govern central, i centralitzador d' Espanya, és dintre del grup de la UE -27 països- el que més tarda en pagar allò que s'ha compromès, és a dir, el més moros.
Si en una situació d'extrema debilitat dels mercats financers i, diguem'ho, de creixent tensió i, per tant, d'increment de la taxa de risc, li sumem que el govern d'Espanya, és el que és; el més impresentable alhora de pagar, això pot ser un cocktel explosiu.
Tampoc ningú ens diu que Espanya és el país de la OCDE amb majors cargues regulatories i d'obligacions de compliment. Ningú sembla recordar-se'n que el sector del totxo va generar un 10% del PIB espanyol. O que un 27% del creixement del PIB dels últims anys era gràcies al famós totxo.

No és d'estranyar que comencin a sonar veus, sempre per la porta petita, no fos cas que algú sabés qui ho ha dit, que demanen una reducció del paper del Estat en l'economia.
Si és sabut que l'obra pública no genera ni de llarg el número de llocs de treball que generava la construcció- es calcula que per cada pis és generaven 2,5 llocs de treball induïts-, perquè ens fan somiar en coses que ni en els millors somnis passa.
Genera el mateix en una economia una carretera, una autovia, una ampliació d'un aeroport, a un lloc o un altre? Si el maig del 68 va enterrar el comunisme, els keynesians haurien d'agafar paper i llapis i negre sobre blanc, apuntar-se la mateixa.

Ningú nega el paper creixent del Estat en l'economia. Només cal veure el què vas succeir quan va guanyar ZP les eleccions. De cop i volta les accions de les elèctriques i d'altres actors importants implicats en l'afer van, curiosament, canviar el rumb dubitatiu de les anteriors setmanes a la contendia electoral.

Realisme o cinisme?.

Si al realisme o cinisme del esmentat anteriorment afegim el risc de liquidesa alhora de fer inversions - perquè cal dir-ho, si el govern d' Espanya és tant morós, podem preveure que un dels principals mals de cap de moltes empreses serà que no han podran fer líquid allò que han invertit- fa que la situació no sigui, per llançar coets.

Jo em pregunto:

En les obres públiques les empreses cobraran un "plus" coneixedors de la morositat del govern espanyol? Cobraran les empreses concessionàries, -totes, per casualitat, ubicades a Madrid- un suplement per aconseguir la financiació cada cop més costosa?
Sabrem els ciutadans quin cost té la morositat de les administracions públiques en el contribuent via increment de preus de les concessions?
Sabrem, per tant, quin cost té pel contribuent tenir unes administracions, sempre actuant pel bé general, com les actuals?

Perquè tots sabem que a més risc més prima.

Pare tinc pipi, fill tranquil doncs tanca la porta i així no veig res. Realisme vestit de cinisme pur i dur.